La novel·lista i l’espia

Dresprés de revisar a la seva manera el cine de superherois, per activa (X-men: primera generación) i per passiva (Kick-ass: listo para machacar), el britànic Matthew Vaugh va trobar un filó a explotar el cine d’espionatge amb barreja d’aventura i paròdia. Així va néixer la trilogia formada per Kingsman: servicio secreto, Kingsman: el círculo de oro i The King’s Man: la primera misión. El seu últim film, Argylle, és com una prolongació d’aquest cicle d’espionatge entre british i juganer, de formulació argumental més elaborada i resultats més simples.

¿Qui és Argylle? Un personatge de ficció dins de la ficció. Es tracta de l’espia molt atractiu i resolutiu (Henry Cavill, acostumat a aquests menesters, ja que ja va ser l’agent de CIPOL en la versió cinematogràfica de la famosa sèrie dels 60) inventat per una autora d’exitoses novel·les d’espies (Bryce Dallas Howard). Però resulta que les trames que inventa l’escriptora s’assemblen massa a les activitats d’un sindicat del crim. I a mesura que apareixen les novel·les –quatre i, a l’arrencar el film, s’està ultimant la cinquena–, el líder del sindicat (Bryan Cranston, més taciturn que a Breaking Bad) es posa nerviós i assetja la novel·lista.

Aquesta és tan resolutiva quan escriu com introvertida en la seva vida privada –no té parella i viu sola amb el seu gat Alfie– i decididament ingènua quan la realitat supera la seva pròpia ficció. Després de l’aparició en un tren d’un agent que diu ser allà per protegir-la (Sam Rockwell), i després d’unes vistoses escenes inicials de persecucions i tirotejos amb protagonisme de la malvada encarnat per Dua Lipa (reclam exagerat, ja que el seu paper és mínim), el relat es metamorfosa en una espècie de cinta d’acció i paròdia dels relats d’espionatge. I acabem el trajecte per les tortuositats argumentals per no caure en el maleït espòiler.

Tan vistosa visualment com és habitual en Vaughn, tot i que al guió li sobrin situacions, n’hi faltin d’altres i presenti no pocs forats, cosa que també és recurrent en el cine del director, Argylle es planteja com una ruda reflexió sobre la fina diferència entre realitat i ficció i com allò que crea algú, sigui novel·lista, cineasta o pintor, el pot acabar devorant. Però és una reflexió a vista d’ocell, ja que la pel·lícula, passat l’equador, prefereix l’aclaparament abans que la subtilesa, les situacions esperades a les imprevistes.

Després d’una bona construcció dels personatges principals i les seves identitats i meandres ocults de la memòria, Argylle es converteix en una exposició de coreografies d’acció totes forassenyades i, per això mateix, suggerents: un tiroteig a l’interior d’un vaixell de càrrega filmat com una experiència psicodèlica de colors violacis i grocs, o un autèntic ballet de patinatge sobre gel, només que la superfície blanca i sòlida del gel és substituïda per la massa oleaginosa del petroli.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Coherència interna

De vegades sembla que la pel·lícula està dissenyada per a aquests moments culminants, i que descuida una mica el recorregut fins a arribar-hi. Però en general té coherència interna i, en el fons, mostra un retrat bastant creïble de fins on poden arribar les agències d’espionatge, tant les governamentals com les corruptes, per aconseguir els seus objectius. No és la primera vegada que es tracten temes semblants: Memòria letal amb Geena Davis anava en aquesta línia fa gairebé tres dècades. L’interès resideix en com els planteja l’iconoclasta Vaughn.