El Robot Emilio que va sortir de Las Ruinas del pop barceloní

Las Ruinas va ser un trio barceloní de power pop i rock alternatiu que entre l’1 de gener del 2010 i el 31 de desembre del 2018 va publicar nou elapés. Havien anunciat que traurien 10 discos en 10 anys i després se separarien. No van arribar a complir la seva promesa, però ho van arreglar a mitges amb dos concerts de comiat, els dies 15 i 16 de març del 2019, dels quals va sortir un àlbum, en directe, que va servir per completar la seva discografia. Aquests elapés de Las Ruinas contenen una de les millors cròniques del que va passar a Barcelona entre l’esclat de la crisi i la pandèmia. Una dècada de precarització despietada, dependència tecnològica, frivolitat mil·lennista, gentrificació desbocada, colonització turística, terraplanisme intel·lectual i intents de resistència. Les cançons del grup ho expliquen tot sobre aquella època. I amb molta gràcia.

Al capdavant de Las Ruinas hi havia Eduardo Chirinos, un arquitecte peruà obsessionat amb el trio de Minesota Hüsker Dü que va arribar a la capital catalana el 2002 i al cap de poc temps va començar a tocar el baix en diversos grups underground i a escriure cançons. "Eren bandes amb zero repercussió –recorda–. Tocàvem en locals i en cases okupes i ens escoltaven quatre gats. Jo sempre vaig pensar que tot s’hauria quedat aquí, que amb la música que fèiem no era possible anar més enllà. I després [a partir del 2009] va passar això de Las Ruinas, que és una d’aquestes coses màgiques que no t’expliques".

A un pas de fer el salt

"Això de Las Ruinas" és que Chirinos es va passar a la guitarra (una Epiphone amb forma de fletxa, semblant a la que utilitzava el seu ídol Bob Mould), es va atrevir a cantar i va formar un trio amb el bateria Toni López i el baixista Jordi Espinach, que poc després va ser substituït pel veneçolà Jaime Bertrán. I va resultar que en aquest grup "hi havia una cosa que a la gent li va agradar". Van gravar uns discos formidables, van fer un munt de concerts i, quan ja acariciaven el somni de viure de la música, van perdre la motivació. "Vam estar a un pas de fer el salt, però al final no es va produir –relata Chirinos–. Potser, al pensar que podíem aconseguir-ho, jo vaig ficar més pressió i això va provocar més desgast. Fins a Siesta mayor [el seu sisè elapé, del 2015] tot va anar cap amunt i genial, però el següent disc [100% Maximum Heavy Pop] no va funcionar i el grup se’n va ressentir. Potser la idea de treure un àlbum cada any va fer que al públic li costés seguir-nos el ritme", reflexiona ara el mateix Chirinos.

El 2019 el grup va anunciar la seva dissolució i de les ruïnes de Las Ruinas va sortir Edu Ruinas, un projecte en solitari amb el qual Chirinos donava sortida a les cançons que continuava component a un ritme diabòlic. "Jo faig uns discos casolans que ningú escolta perquè m’encanta fer-los. Escriure cançons, gravar-les, provar coses, aquesta és la meva passió, tot i que ja sé que aquest rotllo lo-fi és una mica superminoritari. Paral·lelament, el cantant va formar un nou grup amb Carlos Leoz (exguitarrista de Standstill i Me and the Bees, entre d’altres), la baixista Blanca Lamar (Les S eques) i el bateria Àngel Garau (Dona Souza) i el va batejar amb el nom de Robot Emilio, en homenatge a aquell androide cambrer de joguina pel qual sospiraven els nens espanyols a finals dels 90.

I llavors va arribar la pandèmia. Una "aturada molt heavy" que va canviar les regles del joc. "Quan es va reprendre l’activitat, s’havia produït un tall –reflexiona Chirinos–. Segells, promotores, emissores, publicacions i festivals van començar a apostar per coses que donessin diners i això ha provocat una divisió brutal. És com si hagués desaparegut de cop la classe mitjana de la música i haguessin quedat el mainstream i el superunderground de què no s’assabenta ningú". A Robot Emilio li va tocar la segona opció.

Notícies relacionades

Un canvi d’armari d’hivern sostenible

Una eina catalogarà l’art flamenc importat

Amb un parell de canvis en l’alineació (Paloma Durán en el baix i Dani Hun a la bateria), el grup va publicar un elapé, ¡Al lio! (2022), que no va escoltar gairebé ningú. "Reconec que em va sorprendre. Segurament, esperava que el fet de ser gent que ja tenia un bagatge ens garantiria certa repercussió i això no va passar. Les cançons podien haver format part del repertori de Las Ruinas, però ja no hi havia lloc per a nosaltres. No vam sortir enlloc i va ser una davallada. Per a mi va ser com tornar a l’inici".

Robot Emilio passeja ara a la seva safata un segon àlbum titulat Vas tarde, que, en els seus millors moments (El Flowers, Esqueletos, Niña vampiro, La revolución no llegará por Amazon...), està a l’altura d’allò més destacat de Las Ruinas. Presentar-lo en directe no està sent fàcil. "L’últim concert el vam fer a Ultra Local, una botiga de discos. A Barcelona ens movem pels llocs en els quals encara es preocupen per l’escena local. La Vol, l’Heliogábal, Meteoro, Pumarejo, la Taro...". Sales amb aforaments petits i cada vegada més allunyades del centre. "És –diu Chirinos– com tornar a l’indie original, quan tot eren coses molt amagades. Ruïnes d’una escena pop que ja comencem a enyorar.