Viatge del desprestigi a l’eclosió de la novel·la negra

Com molts d’ells, Fuentes (Montehermoso, Càceres, 1958) arriba amb novetat sota el braç, però al contrari dels altres, que porten ficció, aquesta vegada ell ho fa amb un assaig que desmunta tòpics sobre el gènere i indaga en la seva història, evolució, autors i personatges i en la seva "vitalitat i riquesa". Es tracta de Los bajos fondos del corazón (Tusquets), el subtítol del qual, Las emociones en la novela negra, ja dispara cap a on dirigeix les seves reflexions, plenes de referències:

La clau, al cor .

"Les claus i el germen de les històries de la novel·la negra són en els baixos fons del cor, a les ferides individuals, en les emocions i sentiments, en el que ens fa mal. Perquè pot generar més mal una herència mal repartida, un corriment dels límits d’un camp o la dominació d’un empleat per un cap, que una mala decisió d’un govern o motius econòmics, com la quantitat de vises que tinguis a la cartera", assenyala.

Lluny de ser un volum acadèmic o enciclopèdic, és "un acostament teòric" des de la seva perspectiva d’autor i lector a "un fenomen que des de principis segle viu una eclosió amb milers de títols a les taules de novetats però amb molt poc llibre teòric". Entre ells, els recents Diccionario apasionado de la novela negra, de Pierre Lemaitre; Lo leo muy negro, d’Antonio Lozano, o diversos títols d’Àlex Martín Escribà i Jordi Canal.

Raons de l’eclosió.

Des d’èxits com els dels nòrdics Henning Mankell i Stieg Larsson, o els mediterranis Andrea Camilleri i Petros Màrkaris, assenyala Fuentes que "ja no hi ha editorial que no inclogui al seu catàleg algun escriptor noir o alguna col·lecció". A aquesta eclosió ha ajudat que Fred Vargas, Leonardo Padura o John Banville hagin guanyat premis rellevants com el Princesa d’Astúries. Assegura a més que "tantes seqüeles, preqüeles i resurreccions de models consolidats [de Sherlock Holmes, Larsson, James Bond, Carvalho...] podrien semblar un signe de cansament o de falta de creativitat" de la novel·la negra. Però al contrari. "No és només una moda". I apunta dues raons. Una: "S’ha augmentat el rigor, l’autoexigència i la cura estilística, i s’ha ampliat la varietat dels temes. Tens novel·les negres impecables, com La pena máxima, de Santiago Roncagliolo, o El tiempo de las moscas, de Claudia Piñeiro", opina.

I dues: "Una llarga llista d’autors de prestigi s’han acostat al gènere i l’han portat al seu terreny, cosa que ha contribuït a elevar-ne el nivell", afirma citant, entre d’altres, Umberto Eco, Muñoz Molina, Vargas Llosa, Delphine de Vigan, Rosa Montero, Borges, Martin Amis o Javier Marías amb, per exemple Tomás Nevinson, que "té tots els ingredients –violència, crim, misteri per resoldre, un investigador, espionatge– però ningú la qualifica de negra. Diu Slavoj Žižek que el gènere negre ha impregnat tota la narrativa". I recorda les paraules de Manuel Vázquez Montalbán: "El destí final de la novel·la policíaca renovada és deixar de ser policíaca i obligar a ser assumida com a novel·la a seques".

I assenyala un altre factor important: "Els detectius, avui, són més humans i tenen debilitats, han baixat a la terra". A diferència de Sam Spade, Sherlock, Marlowe o Poirot, al de J.K. Rowling, Cormoran Strike, li falta una cama; el Wallander de Mankell té diabetis; Lisbeth Salander, de Larsson, és una hacker d’1,50 d’alçada que sobreviu a brutals maltractaments, ja no és una femme fatale; o el Quirke de Banville/Benjamin Black és alcohòlic.

Ingredients poderosos.

Per a Fuentes, hi ha dos "ingredients poderosos" i imprescindibles del noir canònic: el misteri –"la gasolina que aporta l’energia" i el mal –l’oli que lubrifica les peces"-. "Quan s’associen són una dupla irresistible –recalca–. Són trets que sempre havien estat en la literatura, tot i que no es va configurar com a gènere negre fins a finals del segle XIX perquè no estava catalogat com a tal, ja que encara no existia la policia o un sistema judicial organitzat. Abans només hi havia la Inquisició o els agutzils, que treien informació a base de cops i tortura".

Pioners.

I allà analitza Fuentes vuit obres pioneres clàssiques on apareixen per primera vegada alguns dels tòpics que després es repetiran en el gènere, més o menys coetanis del fundacional Els crims del carrer de la Morgue, d’Edgar Allan Poe: Les aventures de Caleb Williams, de William Godwin; Un assumpte tenebrós, d’Honoré de Balzac; El clavo, de Pedro Antonio de Alarcón; Crim i càstig, de Dostoievski; Una extraña confesión, d’Anton Txékhov; La cara de Dios, de Valle-Inclán; Quaresma, descifrador. Relatos policíacos, de Pessoa, i La gota de sangre, d’Emilia Pardo Bazán.

Després, afegeix, a més d’incorporar la figura d’un detectiu (Sherlock), "Conan Doyle va reunir tots aquests trets i recursos argumentals relacionats amb el delicte, dispersos aquí i allà, els va organitzar en una estructura i els va posar al servei d’una trama que generava un misteri, que a partir de llavors es converteix en l’objectiu prioritari".

Desmuntant tòpics.

"En contra del que sosté el tòpic, crec que el gènere negre mai ha sigut social. Tot i que sí que hi ha denúncia i crítica dels mals de la societat en Maj Sjöwall i Per Wahlöö, Larsson o Màrkaris, no hi ha reivindicació social en Els crims del carrer de la Morgue, de Poe, ni en Agatha Christie, ni en Simenon, Mankell, Fred Vargas o Alicia Giménez Bartlett", assegura qui, no obstant, admet incorporar temes socials i compromesos a les seves novel·les negres, com l’especulació immobiliària, el tràfic de nadons durant el franquisme, l’ecologia...

Tampoc opina que el gènere sigui referent del realisme. "És una bombolla. La gent del carrer no porta a sobre verí o una daga. La novel·la negra mostra un aspecte de la realitat, el de les ombres, la delinqüència i el delicte".

Dones detectives .

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Proliferen avui personatges femenins, tant creats per autores com per autors. "Caldria posar una espelma votiva a Miss Marple. Durant molt temps les detectives femenines estaven marcades pel motllo del personatge d’Agatha Christie. Després va canviar. A Espanya va aparèixer Bárbara Arenas a Picadura mortal (1970), de Lourdes Ortiz, pionera a crear una detectiva dona, que tot i que tenia característiques dels models masculins (fumava, bevia i decidia quan i amb qui se n’anava al llit) era testimoni del masclisme regnant en el gènere. En l’última dècada això ha canviat: hi ha més detectius dones i més dones escrivint novel·les policíaques. I el seu paper ha canviat, tenen conflictes relacionats amb la maternitat, no deixen que els clavin patacades ni que les tractin com a les femme fatale".

Per obvi que pugui semblar, Fuentes recorda que "una novel·la és bona o dolenta independentment del gènere a què pertanyi. No existeix supremacia de gèneres. L’únic important és el text: la seva originalitat, la seva bellesa, la seva capacitat per suscitar emocions".