Joni Mitchell és tan capital com Dylan o Cohen

Crida l’atenció la revalorització que viu Joni Mitchell, ara que fa 17 anys de la seva última entrega de cançons, i quan se la suposava retirada, encara més després de l’aneurisma cerebral que va patir el 2015. Recordem que és una guerrera a qui la pòlio va donar la benvinguda a la vida als nou anys. Un assaig del que hauria de passar ara, als 80, ha ironitzat ella, que els últims temps ha hagut de tornar a aprendre a caminar, parlar, cantar i tocar la guitarra.

I ho ha fet, mentre creixia més i més l’apreciació de la seva obra. El seu àlbum més citat, Blue (1971), es va enfilar de sobte, el 2020, del lloc 30è al tercer en la llista dels 500 millors discos de la història elaborada per Rolling Stone (només superat per Pet sounds, dels Beach Boys, i el número u, What’s going on, de Marvin Gaye). I allà segueix després de la revisió del rànquing de fa unes setmanes, que recull fins a quatre àlbums seus (fa anys n’eren dos), incloent-hi Court and spark (1974), Hejira (1976) i The hissing of summer lawns (1975). Aquesta classificació va patint variacions cada cert temps, sacsejada per l’esperit dels temps. I a Mitchell el veneren ara Taylor Swift, Lana del Rey i Phoebe Bridgers.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Blue, un àlbum amb aromes del Mediterrani (que va gravar després de passar per Creta i Eivissa), representa la primerenca sublimació de la Joni Mitchell trobadora impressionista, amb la seva celestial veu de soprano, les seves inusuals harmonies de guitarra i piano i aquestes històries en primeríssima persona, algunes d’elles comprometedores (per a ella i per als seus partenaires). Textos que van sorprendre Kris Kristofferson ("Joni, deixa alguna cosa per a tu"). Però Mitchell ha defensat sempre un ideal de sinceritat davant la "màscara" que, estima, es va posar un dia Bob Dylan, a qui ha arribat a titllar de plagiador ("tot en ell és un engany").

I bé, Blue bé pot mirar de tu a tu altres fetitxes de l’altar singer-songwriter, com Blonde on blonde, de Dylan, o Songs of Leonard Cohen. Atresora un art de la cançó refinat i audaç, un salt d’escala en el cànon folk. I és bonic, i poètic, el reconeixement dels Grammy d’aquest diumenge, dins d’una desfilada de figures juvenils com SZA, Olivia Rodrigo i Dua Lipa. Enmig d’aquesta cerimònia de culte a la joventut, la senyora de 80 anys que surt de la tenebra. I que aquests dies ha sorprès tothom a l’anunciar dos concerts més al Hollywood Bowl per a l’octubre (24 anys després de la seva última gira). Joni Mitchell, cantautora del miracle, salvada per la música.