Adeu a ‘Larry David’, obra mestra de la misantropia

Ja es va acabar en altres ocasions per acabar tornant, però tot sembla indicar que aquesta vegada és la definitiva: després de sis anys de parèntesi, ahir va arribar a HBO Max la temporada final de Larry David, explícita traducció espanyola de Curb your enthusiasm (No t’entusiasmis tant), celebèrrima sèrie ordida pel cocreador de Seinfeld per encarnar una versió lleugerament ficcional de si mateix. Només lleugerament.

"Amb el final de Larry David, tindré per fi l’oportunitat de deixar enrere el personatge Larry David i convertir-me en la classe de persona que Déu volia que fos: aquest ésser humà reflexiu, amable, carinyós i considerat que sempre havia sigut fins que vaig perdre el rumb encarnant aquesta creació maligna", ha escrit en un irònic comunicat. Si el creiem, fa ja gairebé un quart de segle que va sense brúixola moral: tot va començar el 1999 amb un especial d’igual nom a mig camí entre l’stand-up i el fals documental.

Tampoc era exactament la primera vegada que es posava a si mateix en pantalla: ja ho va fer a Seinfeld, només que a través del neuròtic George Costanza (Jason Alexander). Amb Larry David volia deixar d’amagar-se i mostrar i emfatitzar el seu costat més associal, egoista, rebel i hilarant. Fent gala d’una misantropia sense límits, David s’ha servit de la ficció per comentar totes les coses que el cansen i incomoden en la seva d’altra banda privilegiada vida diària. I, sovint, respondre a aquestes qüestions (convencions socials, costums irritants) com no va gosar fer en la realitat. Gràcies a la seva sèrie, per fi va poder muntar un sidral a aquesta dona que provava massa sabors a la gelateria.

David ha tornat una vegada i una altra a aquest projecte no només per desfogar-se, sinó també divertir-se amb els seus amics còmics i actors. Trames i subtrames a part, gairebé tot el que veiem en la sèrie és producte de la improvisació: "No hi ha línies per aprendre’s. Depens per complet de ser divertit i fer avançar la història i prémer les tecles adequades en els moments adequats", explicava el mateix David a Tinderbox, la història oral d’HBO escrita pel periodista James Andrew Miller.

Vells amics

Es van prestar al joc un inspirat Jeff Garlin com a mànager, o una explosiva Susie Essman com a dona de l’anterior –amb aquests atacs de ràbia amb banda sonora spaghetti western-, o un esmunyedís J. B. Smoove com el caradura company de pis Leon Black. També han brillat com a presència recurrent, fent d’ells mateixos, vells amics de David com el còmic Richard Lewis i Ted Danson, que va recuperar les ganes de fer telecomèdia amb aquesta sèrie. A més, hem vist cameos de Martin Scorsese, Mel Brooks, Ben Stiller o Michael J. Fox, entre molts d’altres.

Així en la sèrie com en la vida, David és conegut, sobretot, com l’home que va ajudar a crear Seinfeld, la va deixar al seu cim de popularitat i, suposadament, va tornar-hi només per carregar-se-la amb un final dubtós. L’ombra del clàssic ha sigut constant. En la segona temporada mirava de muntar una sèrie per a Jason Alexander, antic George: la història d’un actor que va ser estrella de sitcom i ha sigut incapaç de deixar enrere aquest llegat. Després d’una enganxada amb Jason, l’oferia a Julia Louis-Dreyfus (àlies Elaine), projecte que fracassava a HBO per un treu-me unes gambes.

Jocs de reflexos

Però els reflexos de la realitat en la ficció han sigut encara més directes, més ràpids: només uns mesos després del (veritable) divorci de David de la seva primera dona, el David de ficció patia l’adeu de la seva dona Cheryl (Cheryl Hines), indignada per haver sigut ignorada durant un moment de cataclisme aeri... perquè el tècnic de la tele era a casa. Durant la següent temporada, la setena, Larry mirava de recuperar Cheryl fitxant-la (com a exdona de, és clar, George) per a la reunió de Seinfeld que tenia entre mans. Per descomptat, es carregava les seves possibilitats per una taca de cul de got en una taula: "¿Tu respectes la fusta?".

Notícies relacionades

¡A MANAR!

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

Després d’un parèntesi de sis anys, Larry David va tornar el 2017 amb una novena temporada que va ser atrevida (el nostre antiheroi era objecte d’una fàtua per imitar un aiatol·là en el late-night de Jimmy Kimmel, al qual havia assistit, a més, a fi de promocionar un musical sobre la vida de Salman Rushdie), però no bona. Tampoc van resultar del tot convincents les dues següents, ni sembla que ho hagi de ser la que ara comença. D’entrada, David es fica en un problema legal per un treball impropi d’ell: ¿qui es creu a hores d’ara que un misantrop de la seva categoria acceptaria participar com a reclam en la festa d’un potentat?

Sigui com sigui, hauríem de passar per alt dreceres argumentals i idees a mig cuinar i dedicar mitges hores dels nostres dilluns a acomiadar (aquest) David. Tot en honor als seus millors dies, a la seva reticència a parar-se i xerrar, rebre trucades després de les nou o donar txutxes de Halloween a qui no s’ha dignat ni a posar-se una disfressa.