La novel·la nonada que va sacsejar la ‘jet set’

Pocs mesos després va aparèixer la seva obra mestra, A sang freda, tret de sortida del que després es coneixeria com a nou periodisme. La seva recepció havia de ser un èxit que desconcertaria qualsevol altre autor però no per al petit –de talla– Capote, per a qui tota notorietat era poca. Hábil estrateg de la promoció, la seva foto va aparèixer a totes les cobertes i el llibre es va mantenir a la llista dels més venuts durant 37 setmanes. No content amb això, al novembre va organitzar la llegendària festa en blanc i negre a l’hotel Plaza de Nova York, l’apoteosi de l’autoexaltació de la seva fama que va congregar tota la jet set novaiorquesa, en especial aquestes dones ocioses i multimilionàries com Gloria Vanderbilt, Slim Ketih, Babe Paley i Lee Radziwill, germana de Jackie Kennedy, a qui ell anomenava els seus cignes. Però va oblidar que els cignes poden ser molt bells però agressius si se senten atacats. I si no, el temps ho diria.

Consagrat, l’autor d’Esmorzar al Tiffany’s parlava de les seves pregàries en les nombroses entrevistes plenes d’aquestes frases enginyoses i afilades que tant divertien les seves riques amigues, que li reien les gràcies a canvi de sincerar-se amb ell i explicar-li les seves més ocultes intimitats entre martini i martini.

Però el llibre no arribava. El 1968, Capote no el va entregar al seu editor, però no per això va deixar de parlar d’aquesta obra que havia de ser el reconeixement definitiu. "Hi ha l’empunyadura, el gallet, el canó i, finalment, la bala, i quan aquesta bala es dispari sortirà amb una potència com mai abans s’ha vist", va pronosticar un periodista. Va ser una profecia autocomplerta, però no en la forma en què ell imaginava.

Pregàries ateses pren el títol d’una sentència presumptament atribuïda a santa Teresa: "Es vessen més llàgrimes per les pregàries ateses que per les que no ho són". El 1973, al no culminar-se l’obra, el termini del contracte es va renovar diversos cops fins a situar-se el 1981, data que tampoc es va complir. L’editorial Random House ja li havia pagat a Capote un avançament de 250.000 dòlars i n’hi va acabar prometent un milió després de l’entrega.

Enmig, l’autor va prendre una decisió que no hi ajudaria: avançar a la revista Esquire alguns capítols: Mojave, un fragment a manera de relat que va acabar integrant-se a la posterior Música per camaleons, i, molt especialment, La Côte Basque, en què les celebritats que havien adoptat com a confessor Capote es van veure traïdes al veure-hi reflectides les seves misèries sense misericòrdia. Va ser un terratrèmol. Una vinyeta de The New York Times va dibuixar l’autor com un caniche ferotge ensenyant les dents als assistents a una festa. El cert és més que mossegar la mà dels que li havien donat menjar, la va arrencar de soca-rel i la va fer trossets.

Una de les afectades, la molt deprimida Ann Woodward, es va prendre una sobredosi fatal de pastilles al revelar el relat que havia exercit la prostitució, havia sigut amant d’un gàngster i molt possiblement executora de la mort del seu últim marit, un lord anglès, que oficialment havia sigut considerat un accident. "Aquest fastigós tap de bassa no torna a les meves festes", va dir una altra de les damnificades. A Capote se’l va expulsar de l’Olimp.

Aparent indiferència

L’escriptor hi va respondre amb una aparent indiferència –li agradava recordar la frase de Marcel Proust: "En l’alta societat una gran amistat no significa gran cosa"–, però la seva fràgil salut mental, afectada també per una sèrie de relacions sentimentals desastroses, se’n va ressentir. Mentre parlava d’aquest potencial llibre que no arribava mai, se sotmetia a si mateix a una gran exigència que va desembocar en una crisi creativa.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I és que l’estil dels fragments apareguts distava molt de ser l’obra mestra promesa i ell es va veure abocat a la depressió, l’alcoholisme i les pastilles. Fins al 1977 va continuar parlant del llibre, després va callar. El seu editor, Joseph M. Fox, i els amics que li quedaven expliquen com havia detallat tan nítidament els capítols inèdits que cap d’ells dubtava que el llibre no estigués escrit.

A la seva mort, l’any 1984, a punt de complir 60 anys, estava destrossat per les seves addiccions. Entre els seus papers es va buscar infructuosament el llegendari manuscrit de Pregàries ateses, però només hi van aparèixer els capítols ja publicats. El misteri va disparar les teories: un amant ofès podria haver cremat l’obra, va quedar oculta a la consigna d’una estació, va ser Capote qui la va destruir. El més probable és que l’escriptor s’adonés que, en el seu pols contra Proust, ell quedaria vençut i no va escriure una línia més. El que avui pot llegir-se, tot just els tres capítols reunits pòstumament el 1986, són les ruïnes d’aquest somni.