Els dilemes del triomfador

L a pel·lícula de Michael Mann sobre Enzo Ferrari, pilot de carreres i fundador de l’escuderia amb el seu nom, no és un biopic habitual en el qual assistim a tots els fets decisius en la vida del personatge, des de la infància fins a la mort. Mann s’acontenta amb mostrar un any en la vida de Ferrari, el 1957, que no va ser precisament el més brillant o exitós de la seva trajectòria. Més aviat al contrari.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Imbuït de certa condició d’antiheroi tosc, el Ferrari interpretat per Adam Driver es troba en diversos dilemes a la vida. Continua conservant l’aura d’un empresari temerari i valent, també dèspota i una mica envanit, però la pressió que exerceixen altres firmes, com Maserati i Ford, l’amenaça de fallida econòmica i el punt límit de la seva doble vida amb dues dones diferents ens estalvien el que és obligat en tot biopic, l’ascens de l’estrella, per explicar-nos no exactament el seu declivi, però sí una de les zones fosques de la seva existència.

No és la millor cinta de Mann. Està per sota de Heat, El dilema, Colateral o Corrupción en Miami, i li falta tensió, conflictes veritables. Però filmació precisa al marge, amb la capacitat innata del director per a la profunditat de camp i la relació espacial entre els personatges en l’enquadrament panoràmic, Ferrari és interessant en la seva negació de l’espectacularitat. Tota l’acció es produeix en cases, despatxos, garatges, boxes i cementiris –allà on Ferrari i la seva dona, encarnada per una Penélope Cruz maltractada, ombrívola i esquerpa, ploren, per separat, el fill mort en edat jove–, amb tot just dues curses de bòlids filmades. I la segona, enormement tràgica, l’edició d’aquell any de la Mille Miglia, amb un estrepitós accident que Mann filma amb una relativa contenció i que d’una manera o altra va posar Enzo Ferrari en un punt zero tant empresarialment com vivencialment.