"Una combinació explosiva"

En aquest fragment de Confeti, traduït i editat per Jordi Puntí, el narrador de la història, un periodista nord-americà centenari la vida del qual s’encreua una vegada i una altra amb la de Xavier Cugat, relata un episodi de la turbulenta relació del músic català amb la seva segona dona, Lorraine Allen.

L’hivern del 1948 jo m’havia instal•lat una temporada a Hollywood, per escriure sobre la seva fauna musical, i moltes nits baixava fins a Sunset Strip i entrava al Ciro’s per veure l’espectacle d’en Xavier Cugat. Em sabia les seves melodies i els acudits de memòria, res que em pogués sorprendre, però feia poc que s’havia casat amb la Lorraine Allen, el seu segon matrimoni, i m’encuriosia saber com ho portaven. Tots els periodistes sabíem que en Xavier era un gelós de campionat i la Lorraine, un peix que es porta l’oli. Una combinació explosiva. Teca de primera per als periodistes. Entrava al Ciro’s, doncs, saludava alguns coneguts i em situava estratègicament en algun punt on tingués una bona visió del local. La Lorraine hi era cada nit. Com que sobresortia en alçària i bellesa, no em costava identificar-la asseguda sola en una taula, o ballant per passar l’estona amb algun senyor distingit, i em fixava en els seus gestos i en la mirada d’en Cugie. Jo era l’espia que espiava l’espia. De tant en tant ella desapareixia uns minuts per anar al tocador a refer-se el maquillatge, o s’acostava a la barra i demanava una copa. Aleshores, com que el coneixia tan bé, m’era fàcil detectar en el rostre d’en Xavier una barreja d’orgull i de temor, una tensió que per dins li feia créixer els recels, però no se n’adonava ningú més. A part de la Lorraine, esclar, que semblava divertir-se amb la intriga. Per a ells cada vetllada al Ciro’s era com un aparador, un anunci de la química que volien exhibir com a matrimoni, i alhora cada titubeig d’ella quan un actor de renom li demanava per ballar, cada pipada del cigarret quan un milionari li donava foc, sacsejava imperceptiblement aquella relació. Llavors una nit vaig ser testimoni del primer cop que es va esquerdar seriosament.

Potser durant el dia havien discutit per alguna bestiesa, ves a saber. La qüestió és que, quan vaig entrar al Ciro’s i vaig buscar la Lorraine amb la mirada, aviat vaig veure que s’avorria. Asseguda a la barra, amb el cap baix i d’esquena a l’orquestra, la vista li anava de les seves ungles a la copa de xampany i de nou a les ungles, i de tant en tant deixava anar un esbufec silenciós que traduïa el fastig d’un enfilall de pensaments. Si se li acostava algú per donar-li conversa, ella el defugia amb dos monosíl•labs i després avortava un badall de mandra. Mentrestant, en Xavier dirigia l’orquestra amb la prestesa habitual. Va presentar una cançó amb un comentari picant sobre l’esclavatge a què el sotmetien les dones, i la gent va riure. Va passejar la mirada pel públic, buscant la Lorraine, i no la va localitzar. Al final de la cançó, tampoc no la va veure enlloc i va anunciar que l’orquestra faria una pausa de vint minuts. Era normal, cada nit tenien dret a dues aturades. Tot seguit en Xavier va baixar de l’escenari i, passant entre el públic, va anar cap a la sortida amb aire atabalat, i això ja no era tan normal. Un instint de protecció, com si jo fos el seu guardaespatlles, em va empènyer a seguir-lo. Ell ni se’n va adonar.

Notícies relacionades

Va preguntar alguna cosa al porter del Ciro’s i va sortir esperitat, caminant amb passos vius fins al Mocambo, que era a cinc minuts. Jo al darrere. A l’interior no li va costar gens trobar la Lorraine, que ballava amb un jove. Ell li deia alguna cosa a cau d’orella i ella assentia somrient. En Xavier s’hi va acostar, va tustar el noi a l’espatlla i amb autoritat, sense dir res, el va convidar a sortir a fora. El noi el va seguir obedientment. La Lorraine va somriure incòmoda, sense acabar de reaccionar, i es va quedar allà palplantada. Quan van ser al carrer, en Cugat es va girar i va clavar un cop de puny al noi. Així, sense avisar. No vaig arribar a temps d’aturar-lo i em sembla que hauria estat inútil, veient la fúria que el governava. Tot i això, l’envestida va ser maldestra i només va rascar el mentó del rival, que s’hi va tornar sense tocar-lo del tot. L’escena era tan ridícula que per un moment va semblar que feien broma. Dos comediants de slapstick. Es van agafar de les jaquetes i es van empentar i forcejar, ara l’un ara l’altre, fins que el porter del Mocambo i jo els vam separar. En Cugat, que era més vell i pesant, amb el tupè rebel a la closca, suat, panteixava i alhora reia de nervis. El noi li deia i repetia que estava boig mentre se’n tornava al Mocambo, allisant-se el vestit, i en Cugat encara va alçar un dit amenaçador i li va dir que no s’acostés a la seva dona, però l’altre no es va ni girar. La Lorraine no era enlloc.

Tan bon punt es va desfer la baralla, vaig reconèixer el contrincant. Era l’Oleg Cassini, el dissenyador de moda. L’espàrring ideal per a aquell sainet. Tots sabíem que les coses no anaven bé entre ell i la seva dona, la Gene Tierney; no s’havien separat oficialment perquè ella estava embarassada, però feia dies que ell buscava consol fora de casa. Recordo avui les seves faccions de pòmuls sortits, el bigotet prim, el seu anglès afrancesat, i em costa creure que aquell finolis acabés sent un dels dissenyadors de més renom, que feia vestits per a la Grace Kelly o la Jackie Kennedy. (Tots aquests, també, ja són morts..

Temes:

Moda Comediants Química

Inicia sessió 0 Comentaris

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo