"Xavier Cugat és un personatge que avui estaria clarament cancel·lat"

A ‘Confeti’, guanyadora del Premi Sant Jordi 2023, Jordi Puntí (Manlleu, 1967) se serveix de la figura inversemblant del músic i ninotaire català Xavier Cugat (1900-1990) per construïr una novel·la sobre la importància de la ficció en les nostres vides.

¿Quan i com neix el seu interès per Xavier Cugat?

El primer és un record infantil: jo devia tenir uns 10 anys i quan baixava Barcelona amb els meus pares passàvem pel Ritz a veure el Rolls Royce de Cugat. Per a mi allò era un gran impacte. I ja una mica més gran el veia per televisió explicant històries de Rita Hayworth, Frank Sinatra i Al Capone amb tota la 'patxorra' del món, i em semblava un senyor fascinant. Anys després em va començar a interessar com a personatge literari, perquè m’atrau molt aquesta idea del català que se’n va fora i viu una realitat que no és la d’aquí.

És una idea que ja estava a Maletes perdudes...

Sí, sí. De fet, els camioners de Maletes perdudes tenen una cinta de casset de Cugat.

El 2014, vostè va aconseguir una beca per investigar durant un any sobre el personatge a la Biblioteca Pública de Nova York. ¿Va canviar molt en aquell temps la visió que tenia de Cugat?

Va canviar per complet. Jo havia vist les seves entrevistes i havia llegit a Yo, Cugat, l’autobiografia que va publicar als anys 80, i m’havia cregut el seu relat. Així que tenia aquesta idea d’un home extraordinari que havia viscut una vida fabulosa que a més incloïa gairebé tot el segle XX, perquè ell va néixer l’1 de gener de 1900. Però quan començo a buscar a Nova York informació sobre tot això que ell havia anat explicant, vaig descobrint que moltes coses són mentida. I això em trenca els esquemes.

¿Em pot posar un exemple d’aquests records inventats?

Ell sempre va explicar que havia conegut Enrico Caruso a l’Havana i s’havien fet amics, i que va ser el tenor qui li va recomanar viatjar a Nova York. I que ell li va fer cas i va viatjar sol i va acabar dormint en un banc de Central Park. Però la realitat és que Cugat es va instal·lar a Nova York amb la seva família el 1915 i Caruso va actuar per primera vegada a l’Havana el 1920. Com aquesta, n’hi ha moltes d’altres.

I aquestes revelacions el van obligar a canviar el pla del llibre.

És clar. La meva idea era escriure en primera persona i utilitzar la veu del mateix Cugat. Però aviat m’adono que l’enfocament biogràfic ja no funciona, que això ha de ser una antibiografia. I m’invento un narrador que va creixent com a personatge. El moment Eureka arriba quan m’adono que Cugat podria ser el model perfecte per desenvolupar la teoria que la ficció forma part de les nostres vides molt més del que pensem. Tot el que Cugat explica, sigui veritat o mentida, acaba formant part de la seva biografia. I hi haurà un moment, que coincidirà amb el seu declivi personal i artístic, en el qual tot el que ell s’ha anat inventant serà més important que el que ha viscut.

En aquesta invenció de si mateix, la decisió que pren Xavier Cugat de posar-se perruquí té un gran valor simbòlic.

Per a mi és un moment clau, perquè representa d’una manera molt exacta el canvi d’un tipus de vida a una altra. Cugat ja ha aconseguit èxit com a músic en el Waldorf Astoria i comença l’etapa de Hollywood i es crea un nou personatge. I no només fa ostentació orgullosa del seu perruquí, sinó que assenyala altres famosos que també el porten. Mai més se’l va treure.

En un moment de la novel·la, el narrador diu de Cugat que és "un addicte a la felicitat i encara més a l’ostentació de la felicitat".

Jo no crec que tingués una vida feliç, però ell feia tot el possible per creure i fer creure que vivia instal·lat en la felicitat. En el seu cas, la felicitat està molt lligada a la satisfacció de la vanitat, que és una idea molt moderna. Aquesta necessitat de ser reconegut, que es parli d’ell. Cugat ho té molt clar, i és dels primers, almenys en aquest món, que entenen que la publicitat és bona i que cal invertir temps i diners a fer que parlin de tu. En aquesta estratègia, fins i tot arriba a posar un anunci pagat als diaris en el qual detalla el que han cobrat les orquestres aquell any per presumir que la seva és la que ha cobrat més.

Aquest afany per irradiar felicitat s’estén també a la seva música.

Totalment. La música que fa és una música destinada a la felicitat. Quan mires el seu cançoner, gairebé tot el que toca i els arranjaments que fa tenen per objectiu trobar una banda sonora de la felicitat. I aquesta mateixa idea de transmetre felicitat el porta a fer-se acompanyar sempre per cantants guapes, bastant més joves que ell, amb les quals a més es casa.

Confeti comença amb una escena al camerino de l’actriu i cantant Abbe Lane [la tercera dona de Cugat] que reflecteix més patetisme que felicitat.

És una escena molt biogràfica, recreada a partir de les coses que Abbe Lane explica a But where is love?, que és una novel·la en clau sobre la seva relació amb Cugat. M’interessava que el lector entrés al llibre coneixent Cugat no com l’heroi sinó, en certa manera, com el dolent de la pel·lícula, perquè jo crec que en molts moments és el dolent de la història.

¿Tenia voluntat de desmitificar el català universal?

Quan començo el projecte, no. És la comprensió del personatge la que em fa veure les zones fosques. En realitat, he passat moltes fases en la meva relació amb Cugat: d’admiració absoluta, de rebuig, de comprensió... Anava variant segons el que escrivia. La novel·la d’Abbe Lane revela un ressentiment molt fort, i això m’ha servit per crear un contrapunt de cancel·lació, perquè Xavier Cugat és un personatge que avui dia estaria clarament molt cancel·lat. Corre per aquí una entrevista que li va fer Jaume Barberà a TV-3 el 1987 o 1988 que, si s’emetés avui, l’endemà dimitirien Barberà i el director de TV-3 i les feministes sortirien en tromba i amb tota la raó. Era una altra època, és clar, però...

¿Què li sembla el més reivindicable de Cugat?

Malgrat totes les seves exageracions i invencions, és indiscutible que als Estats Units Cugat va ser una figura de primer nivell en la cultura popular durant molts anys. I està bé recordar-ho, perquè ens hem quedat amb la imatge caricaturesca de la seva última època, quan va tornar a Barcelona i es va instal·lar al Ritz. Una de les coses que espero que passin amb Confeti és que el lector tanqui el llibre i vagi a Youtube i a Spotify i busqui les pel·lícules, els vídeos i els discos de Cugat. Musicalment, és veritat que tendia cap a la banalització de l’easy listening, però valoro molt l’època dels anys 30 i principis dels 40 en el Waldorf Astoria, quan recupera molta cançó cubana i per la seva orquestra passen cantants com Miguelito Valdés i Lina Romay.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

¿Què vol dir el Confeti del títol?

Jo buscava un títol que pogués explicar fugacitat i la inconsistència de l’èxit, de l’alegria, de la felicitat. I em passava pel cap un vers de Gil de Biedma que parla d’"añagazas de fin de fiesta". En el moment en què el tires, el confeti és una gran expressió de la felicitat i l’alegria, però de seguida cau a terra i ho trobes l’endemà i ja no recordes per què és allà, i l’has d’escombrar i és una molèstia.