L’estoïcisme encantat de Goran Petrovic

A Paul Hunham mai ha tingut facilitat per tractar amb la gent. Va ser víctima d’una injustícia en algun moment del passat –aquell passat que, en el seu cas, implicava Harvard, i tota mena de coses a les quals, creia, no havia d’haver tingut accés pel seu origen–i, atrapat com s’hi ha quedat –fa classes al mateix internat de nois en què va estudiar–, passa els dies bevent més Jim Beam del compte, i odiant a tothom. En realitat, només odia els nois que mai sabran el que va ser ser un noi com el que ell va ser. I no obstant, guarda al seu despatx una caixa atapeïda de Meditacions, de Marc Aureli, que regala quan arriba Nadal, i només a aquelles persones que estima. Però ¿estima Paul Hunham a algú? Sí, estima a qui, detecta, que es troba en la seva mateixa situació.

¿I quina classe de gent és aquesta? La gent que s’ha cansat de mirar de canviar les coses i hi són, simplement, acceptant que les coses són horribles –ara mateix, i potser per sempre– per a ells, i que cal intentar encaixar el cop, cada vegada, de la millor de les maneres. Per això els regala aquest llibre. Meditacions de Marc Aureli és un tractat d’estoïcisme. Això és, un tractat que li diu a qui el llegeix que accepti el que té perquè pot ser que no hi hagi res en camí. I mai n’hi hagi d’haver. Pel que sembla, curiosament, Meditacions és un petit best seller contemporani entre els joves, també, sí, a Espanya, ¿per què serà? ¿Està el no futur contemporani abocant els més joves a algun tipus de mans estoïcistes?

El personatge de Paul Giamatti

Es podria dir, en qualsevol cas, que el cine d’Alexander Payne és un tractat, esbojarradament trist, d’estoïcisme, i que, d’alguna manera, està concentrat en el personatge que interpreta Paul Giamatti en la seva última pel·lícula, Els que es queden. Sí, Paul Giamatti és Paul Hunham, el professor de l’ull borni –té un ull completament perdut, que mira en qualsevol direcció, mai en la correcta– que mai ha tingut facilitat per tractar amb la gent, i per això beu més del compte. En realitat, beu més del compte per suportar la tristesa. I la tristesa és conseqüència, en el seu cas, de saber que les coses no canviaran. Perquè ell tampoc ho pensa fer. Una cosa semblant passa a Nebraska, amb la diferència que aquesta cosa que no canviarà està, sempre, intentant rebel·lar-se.

La literatura subterràniament efervescent de Goran Petrovic, el més genial, i divertit, el més entendridament humà i trencador –el seu és pur postmodernisme encantat– dels escriptors serbis, es podria considerar estoica. Però el seu estoïcisme s’acosta més a la resistència romàntica de qualsevol pel·lícula del director finlandès Aki Kaurismäki –no es perdin Fallen Leaves- que a la ràbia més o menys infantil de Payne. En part, perquè el seu estoïcisme té una sortida, i és sempre una que té a veure amb l’art. A La Mano de la Buena Fortuna (Sisè Pis), el protagonista, un corrector literari pobríssim –tan pobre que sembla un personatge pobre de Dostoievski-, es muda, literalment, al llibre que està corregint.

En realitat, el que passa és que el llibre que està corregint és un llibre molt especial. L’ha escrit un personatge maleït, algú anomenat Anastas Branica, i no hi ha massa còpies del mateix circulant pel món. El que té de curiós el llibre és que reuneix lectors. És a dir, tu, com a lector, et trobaràs amb qualsevol que estigui llegint el mateix passatge que tu en aquell moment. I et trobaràs amb ell dins del llibre. Un llibre que, descobrirem, va ser creat precisament per a això. Perquè un parell d’amants tinguessin on veure’s, i que perviu com a exemple d’allò perillós, i profund, de l’aventuresc i ferotge que té la lectura. Sí, pot ser que fora del llibre les coses no canviïn, ni pensin fer-ho, però dins és l’únic que fan.

Mort sobtada

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Petrovic va morir fa només dues setmanes. La seva mort sobtada –tenia 63 anys– va coincidir amb l’arribada a llibreries de la seva última novel·la, Papel con marca de agua (Sisè Pis), novel·la en què el món al complet s’ha de plegar als desitjos d’una excèntrica i impredictible reina que, decidida a escriure-li una carta d’amor al seu amant, ha posat en marxa una expedició a la recerca del més refinat, del millor paper d’Europa.

L’acompanyen els deu poetes més famosos del regne, un centenar de soldats i una assortida col·lecció de servents que, a la seva manera, escaparan al seu destí gràcies a la desviació que provoca la fantasia de la mateixa reina. Perquè en una novel·la de Petrovic, els atzucacs amaguen sempre una porta invisible per la qual poder-se escapar del que és insuportable.