Runa emocional

Mal temps per a "las tres emes: moro, mujer y maricón", es llegeix a les pàgines d’Un arpegio de lluvia en el cristal (Alba Editorial), la catorzena novel·la protagonitzada pel veterà detectiu Ricardo Blanco, àlter ego de José Luis Correa, en la qual no descarta la pista homòfoba en l’assassinat a la casa d’un estimat i respectat matrimoni homosexual. "Estem veient com certa política molt perillosa arracona determinada part de la societat: els homosexuals, “perquè ho són”, les dones ara són feminazis i els immigrants són “violadors i ens treuen la feina”. Estem tornant a les catacumbes", lamenta en al·lusió a la ultradreta l’escriptor canari, que participa en el festival BCNegra, que avui culmina una setmana de literatura negrocriminal a Barcelona.

"En els meus llibres sempre he fet crítica social i he mostrat la meva ràbia per les injustícies. Utilitzo el crim per explicar el que m’interessa i em preocupa, però aquesta és la meva novel·la més política i ideològica, un intent d’entendre aquest món polaritzat en què ens trobem. Crec que això li hauria agradat a Alexis Ravelo", comenta Correa (Las Palmas, 1962) en homenatge al també escriptor canari, mort fa un any, a qui dedica el llibre i fa picades d’ullet.

La seva anterior novel·la, La estación enjaulada, transcorria els dies previs al 13 de març del 2020, just abans del confinament per la covid. I Un arpegio de lluvia en el cristal comença just després, al juny. S’hi respira la mort. "Té un to més bromós, melancòlic i nostàlgic, conseqüència de la pandèmia que ens va tocar viure. ¡I ens deien que la nostra generació no viuria pandèmies ni guerres! És una reflexió sobre el que vam perdre-hi, una novel·la de runa emocional i literària, del desengany, la por i el desconcert, en la qual estem recollint els trossets i recomponent-nos. Tots vam perdre-hi gent; en fa tres dies i sembla que ja hem oblidat els mil morts diaris, com d’atroç va ser. Ens van donar una plantofada, ens va recordar que som mortals, que no som res davant un virus", recalca.

Tota aquesta angoixa la vehicula Correa a través de Ricardo Blanco. "És una veu genial per denunciar el que vull denunciar. És un home a l’ombra que es planteja el mateix que jo, se sorprèn com jo i té les meves pors. Tot i que ell s’enfronti a morts, a malvats i a ganivets que surten a passejar", assenyala sobre el seu personatge, a qui no té intenció de jubilar (ja treballa en la pròxima novel·la). "Tots dos ens fem grans. Ell ja no és un heroi immortal ni invencible i té les seves pors. Li inoculo la meva pròpia sensació de viure en un món que ja no entens, un món que ha canviat tant que ja no el reconeixes. Un món de les xarxes, on han desaparegut els valors amb què vam créixer, on ja no compten amb tu. Un món per a gent més jove amb unes idees en què no creus. Aquesta novel·la també parla d’això", se sincera Correa, fent patent el seu "desconcert davant la violència sexual dels pibes, davant uns pibes homes que diuen que se senten marginats per les dones que lluiten pels seus drets o perquè ens faci falta una llei per a una cosa tan òbvia com el sí és sí" .

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Perdedors i tristos

No falten referències al món dels influencers, el que el detectiu de Las Palmas ja va indagar a Las dos Amelias (2020). Aquí busca sospitosos en l’entorn de les víctimes –un modista i un escriptor–: des de la seva editora fins a un amic poeta i un pare que, reflex d’una època, va veure com "una maledicció" que el seu fill fos gai. "Les meves novel·les s’omplen de personatges perdedors, tirant a tristos, amb passats que sembla que els persegueixen. I no són vertiginoses, sinó més reposades: no pots córrer perquè surts de l’illa", fa broma, abans d’apuntar que "es pot entendre que es mati per un rampell, gelosia, enveja o venjança, però els diners són el motiu més cutre i vulgar per mullar-se.