Amb el cor a la mà

Si el seu àlbum de debut, Jaime (2019), era el crit alliberador després de la pèrdua, la malaltia i la marca del racisme, ara el seu relleu, What now, posa el focus en un desemparament emocional genèric: "Allà fora... hi ha l’amor esperant-me", pressent Brittany Howard en el tema d’obertura, Earth sign. "És gairebé allà, entre la meva pell i l’aire, invisiblement a prop". Així vol veure-ho ella, i deixa poc marge per al dubte amb el seu cant dominador in crescendo, esquinçat i multiplicat en capes.

What now és un disc en el qual s’observa l’efecte desconcertant de la pandèmia, un "¿i ara què?" davant el qual Howard s’assenta en les seves càbales entorn de les relacions afectives, preguntant-se si és possible tenir-les sota control o si és inevitable que deixin caps per a lligar i deixin anar asimetries. S’acarnissa amb el dolor per la falta de compromís en temes com el titular, pilar de l’àlbum, on es presenta com una ànima càndida que camina amb el cor a la mà. "No tinc més amor per donar / M’estàs xuclant l’energia / Vaig dir la veritat, així que deixa’m lliure / Si vols odiar algú, culpa’m a mi". Ràbia vocal sobre un tempo al galop: troca de guitarres superposades, teclats incisius, percussió sufocant.

Aquesta Brittany Howard ha fet passos de gegant, en el seu llenguatge musical, respecte als elements blues-rock més aviat clàssics dels seus dies amb Alabama Shakes, i obre una mica més l’espectre respecte a Jaime. El seu estil no arriba a ser literalment avantguardista, però sí que revela una vocació de barrejar gèneres amb audàcia i d’explorar en matèria de timbres i atmosferes. Els seus punts forts es localitzen en els temes més invasius, i aquí cal parlar del devastador Another day, construït sobre un galopant tapís de polirítmia i sintetitzadors, i just després, de l’assalt a la pista de ball de Prove it to you, amb la seva dinàmica robòtica i el seu clima de tràngol. També, malgrat la perceptible herència de Prince, aquest acusatori Power to undo amb falset i dringadissa de guitarra funky, i la catarsi final d’Every color in blue, mirant d’exorcitzar la confusió acumulada.

Diversos paisatges anímics

Notícies relacionades

¿Qui dimonis és Kiko Veneno?

La millor preqüela d’una preqüela de ‘Star Wars’

Són temes que aguanten per si sols, si bé Howard els ha volgut integrar a un àlbum que creua diversos paisatges i modes anímics. Mitjos temps soul desitjables, amb perfum dels seixanta, com I don’t, i seqüències més introspectives i tèrboles, que requereixen una altra actitud per part de l’oient: la maror de Red flags, la puresa harmònica de To be still, peça apuntalada en la veu i la guitarra, i aquest Samson amb trompeta de ressonàncies cool jazz.

Amb tot això, Howard aconsegueix consumar un àlbum tan substanciós com l’elogiat Jaime, que és hereu d’una llarga tradició amb arrels afroamericanes (Nina Simone, Curtis Mayfield) i estimulant com a artefacte reparador d’ànimes.