I el futur de les sales depèn de... la cervesa

Pot semblar que banalitzo el que ara es coneix (presumptuosament) com a experiència del directe, però de vegades les coses s’expliquen a partir de claus que poden semblar ximpletes. A veure, en les programacions dels clubs intervenen moltes raons, però una d’elles resulta ser aliena a aspectes artístics o d’actualitat o rellevància musical: el reg dels sortidors de cervesa és un factor determinant a l’hora d’acollir un artista o un altre.

Els concerts en els clubs no solen ser tan rendibles per si mateixos com pel consum de barra, per la qual cosa no és esbojarrat que tinguin clars quins gèneres musicals i quines audiències són les que més propicien la dringadissa de la caixa enregistradora. Allà, tots apunten al rock, en general, i molt en particular a la clientela heavy, la més propensa a integrar el reg constant de cervesa a la dinàmica del concert. I a fer-ho en mode quadrilla, demanant les birres de tres en tres, o més. En dono fe (i deixo constància de la meva resistència quan, estant en acte de servei, els meus amics aficionats al metal insisteixen a incloure’m en la seva quarta ronda).

En parlava l’altre dia amb Carmen Zapata, gerent de l’ASACC, l’associació de sales, que va deixar anar, com de passada, en la presentació del Curtcircuit, un senyal d’inquietud respecte que la viabilitat de les programacions tingués a veure amb això. Perquè el pitjor no és ja que d’allà es derivi l’aposta per uns gèneres musicals davant els altres, sinó que alimenta un allunyament del públic més jove i amb menor hàbit i capacitat de gastar en copes. El nou pop urbà està mal situat en l’equació. I aquesta clientela és sensible al reclam dels festivals i es tem que, entre una cosa i l’altra, acabi percebent que la sala de concerts és un lloc estrany, propi de boomers.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Han d’intervenir les administracions per compensar aquesta tendència? Potser, si és que s’entén que els concerts són cultura i que la sala de música en viu és com una biblioteca o un centre d’art. Que no es pot deixar abandonada a la seva sort, als designis d’una variable tan excèntrica com els hectolitres de cervesa que generi un tipus de programació o un altre.

No sé si estem tan convençuts que tot concert és un acte cultural, i no una forma d’entreteniment o d’espectacle banal. ¿Ho estem? Sigui com sigui, o defensem algun tipus d’intervenció a favor de la música en viu de petit format, allà on tot comença, o millor ens estalviem el futurible vessament de llàgrimes de cocodril.