Una ‘fake news’ del segle XIX

L’escriptora barcelonina Sylvia Lagarda-Mata, coneixedora de la llegenda de l’assassí en sèrie de Barcelona, un llibreter que matava els seus col·legues a mitjans del segle XIX per apropiar-se de joies bibliòfiles que cobejava, es va basar en aquesta història per construir Veus de mort als Encants Vells, que li ha valgut el segon premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona, que es va fer públic ahir. ¿Quina és la no menys fascinant història d’aquest mite romàntic?

El 1836 va córrer la notícia en la premsa francesa, difosa inicialment pel parisenc setmanari judicial La Gazette des Tribunaux, d’un monjo, fra Vicent, que va haver d’abandonar el monestir de Poblet durant les bullangues, les revoltes anticlericals de l’època. Va arribar a Barcelona i va començar a vendre llibres de segona mà, però la seva obsessió es va convertir en una bogeria assassina i va acabar matant altres llibreters per aconseguir els seus tresors bibliòfils.

La història era tan fascinant que va cridar l’atenció, entre d’altres, del bibliòfil i bibliotecari Charles Nodier, l’escriptor i crític Jules Janin o el novel·lista Gustave Flaubert, que s’hi va inspirar per al seu relat de misteri Bibliomanía (1837; n’hi ha una versió il·lustrada a Gadir), entorn de la fatal atracció pels llibres d’un enigmàtic protagonista que viu només per a aquests.

Es va propagar com un mite romàntic que, gairebé un segle després, el rigorós editor i bibliòfil català Ramon Miquel i Planas va investigar i, el 1928, va publicar les seves conclusions a La llegenda del llibreter assassí de Barcelona (en l’edició original, il·lustrada pel dibuixant D’Ivori; avui una edició a Piel de Zapa recull el seu relat i els seus textos més importants). El més sorprenent era que en realitat havia sigut una boutade, una història tan potent que es va creure real fins al punt de cridar l’atenció de la premsa, que sense saber-ho la va convertir en una fake news.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Miquel i Planas, explica Lagarda-Mata, havia consultat els diaris i revistes barcelonins de mitjans del segle XIX i no en va trobar cap menció. ¿Com era possible que un cas tan mediàtic que es va produir als carrers de la ciutat emmurallada i que per les seves característiques llibresques va inspirar tants autors no aparegués aquí? L’editor va acabar apuntant la hipòtesi que l’autor de l’imaginatiu relat havia sigut Charles Nodier, un dels grans bibliòmans de l’època, que l’autora també incorpora a la novel·la com a personatge, així com a Auguste Dupin, el detectiu creat per Edgar Allan Poe i pioner del gènere policíac.

També Pío Baroja es va referir el 1931 al cas a la seva obra Intermedios, sota l’epígraf Manías de los bibliófilos, i en les seves memòries (de 1945) recollia, sense esmentar Miquel i Planas, que al final va saber que no va ser real. La llegenda també ha sigut carn de ficció en una altra novel·la recent, La veritable història del llibreter assassí de Barcelona, de Marcel Fité (Edicions de 1984).