‘Putes de camp’a Ravensbrück

A Ravensbrück, un camp inicialment només per a dones a 90 quilòmetres de Berlín, van arribar 130.000 preses; 50.000 van morir. Van sobreviure 200 de les prop de 400 espanyoles que van passar per aquell infern, entre elles la catalana Neus Català, que va morir el 2019. "Ella sempre va parlar d’un nombre més elevat d’espanyoles", assenyala l’autora. Probablement, totes les xifres queden curtes ja que "al ser un dels últims camps alliberats, als nazis els va donar temps de destruir moltes fitxes de recluses i a més moltes eren directament gasades sense ser registrades abans".

Explica Cañaveras com "a les feld-hure més petites i adolescents les separaven a un camp annex, Uckermak, amb l’objectiu de curar o reeducar homosexuals aris". Les altres acabaven al barracó del bordell o com a "concubines dels alts caps i obligades a participar en nits d’orgies que s’organitzaven periòdicament en tots els camps, també a Auschwitz".

L’autora va poder parlar amb algunes de les supervivents que els nazis van convertir en esclaves sexuals, la majoria poloneses. "Després de la guerra, molt poques de les destinades al prostíbul s’havien casat i format família pròpia. Les desinfectaven i els injectaven un líquid a la vagina, no sabien què era. Però no els va tornar la regla fins al 1956 o 1957. Les que no tenien sort i quedaven embarassades a causa de les violacions estaven sentenciades a mort, però abans deixaven que avancés la gestació i els metges experimentaven amb elles. Els practicaven cesàries i les deixaven obertes, amb el fetus penjant, apuntant quant trigaven a morir. D’altres recorden com havien d’esquivar al pati els cadàvers de nadons que deixaven com a aliment per als gossos. Era el súmmum de la perversió", clama la historiadora.

No acabaven allà les atrocitats sense sentit. "Hi ha fotos d’extremitats de dones en formol que utilitzaven per cosir-les a dones vives. I quan les del prostíbul ja no podien continuar donant serveis els injectaven semen de ximpanzé per veure si procreaven híbrids de primat, els ficaven ratolins a la vagina o els obrien cames i braços amb el bisturí i els ficaven terra i vidres per veure com avançava la infecció".

No deixa de recordar el paper de les sàdiques guardianes que controlaven el camp de dones. "Per allà van passar les pitjors, com Maria Mandel, que es guanyaria el sobrenom de la Bèstia d’Auschwitz i va ser executada a Polònia el 1948. Les van bombardejar amb el discurs de la propaganda nazi i es van deshumanitzar fins al punt de creure que feien aquelles aberracions per amor al seu Führer". No tenien inconvenient, apunta, a arrencar la pell tatuada de les feld-hure per fer llums que regalaven als alts caps o a violar amb barres de ferro les lesbianes.

Destaca l’autora també els grups de resistència entre les preses: com les feld-hure intentaven fer confessar informació als nazis quan arribaven borratxos, com la transmetien a l’exterior per les latrines, "els pavellons de la merda als quals els nazis mai s’acostaven", o com les gandules, com anomenaven les espanyoles del grup de Català, sabotejaven les bales que els obligaven a produir.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Admet Cañaveras haver plorat durant l’escriptura, que va abordar "amb el màxim respecte i intentant no caure en el morbo, però sense deixar de denunciar el que els van fer, perquè hi ha coses que no es poden endolcir". Va trobar la pista de la madrilenya Isadora Ramírez mentre investigava sobre dones comunistes en la clandestinitat. Havia mort el 2008, però va esbrinar que portava el feld-hure tatuat al pit i que mai deia Ravensbrück sinó "l’Infern". Neus Català, amb qui sí que va parlar la historiadora, no sabia com es deia però la coneixia com l’espanyola amb nom de ballarina famosa: Isadora, d’Isadora Duncan.

I davant la impossibilitat d’escriure un assaig per falta de més documentació disponible, va convertir Isadora en protagonista d’una novel·la en la qual va concentrar els testimonis de les que van compartir amb ella "aberració i maltractament en un camp de dones que aquí la història sembla haver oblidat, potser perquè és un tema incòmode". "Moltes sí que van explicar el que els van fer perquè no quedés en l’oblit. D’altres, i algunes famílies, no volien que se les recordés per allò. Una reclusa deia que oblidar Ravensbrück és oblidar la història de les dones en l’Holocaust i la mateixa Català sentia que havia perdut tres guerres: la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i la més dolorosa, la de l’oblit. Recordar-ho era guanyar la quarta. El que no s’explica no ha passat".