La Berlinale alça el teló amb unadenúncia dels abusos de l’Església

Per parlar del llargmetratge que ahir va inaugurar la Berlinale, Small things like these, resulta gairebé inevitable començar fent-ho del que té més números per sortir triomfador de la pròxima gala dels Oscars, Oppenheimer, per diverses raons. La primera és que el protagonista de tots dos és Cillian Murphy, favorit per emportar-se l’estatueta d’aquí unes setmanes; la segona, que entre els seus productors hi figuren tant el mateix Murphy com un altre dels actors del biopic sobre el pare de la bomba atòmica, Matt Damon, i és durant aquell rodatge que van decidir unir forces per fer realitat la nova pel·lícula; la tercera, que en totes dues l’actor irlandès encarna el mateix tipus de personatge, un home introspectiu i turmentat pel seu passat i per dilemes morals, i amb unes bones intencions que xoquen contra un entorn terrible. I aquestes circumstàncies prometen proporcionar a Small things like these una exposició mediàtica –exemplificada en el lloc d’honor que ocupa en el festival– que amb el contingut del seu metratge no n’hi ha prou per justificar.

L’assumpte al voltant del qual fa girar la seva trama són les Bugaderies de la Magdalena, aquelles institucions finançades i administrades per l’Església catòlica en les quals, des de mitjans del segle XVIIII i fins a finals del segle passat, van ser empresonades i maltractades –i sovint desposseïdes dels seus nadons– al voltant de 30.000 dones que el clergat considerava esgarriades o de mal viure.

Ho fa des de fora, això sí, a través de la mirada d’un home que, el Nadal del 1985, descobreix el que passa a l’interior del convent de la seva localitat i ha de decidir entre quedar-se callat o arriscar-se a perdre-ho tot enfrontant-se a les poderoses religioses que han comprat el silenci de tota la comunitat. Mentrestant, la pel·lícula mira de transmetre melancolia i lirisme, alhora que reflexiona sobre els mecanismes de la memòria, els del dolor i els de la vergonya com ho fan les del gran Terence Davies, però alguna cosa l’hi impedeix: el seu director, Tim Mielants –amb qui Murphy ja va treballar en la tercera temporada de Peaky Blinders–, no és Davies.

L’altre referent cinematogràfic més obvi de Small things like these és, és clar, Lss hermanas de la Magdalena (2002), amb un retrat d’aquestes infames institucions que s’esforçava per sacsejar l’espectador i ho aconseguia a cops de puny, però el cas és que ho aconseguia. Mielants evita caure en el tremendisme, la manipulació melodramàtica i el didactisme, i en el procés no troba mètodes alternatius per arribar-nos a l’ànima. Aquelles bugaderies "van causar un trauma col·lectiu, i l’art és una manera de tancar ferides", va afirmar ahir Murphy davant la premsa, i estar d’acord amb ell no és incompatible amb la possibilitat de lamentar que la seva pel·lícula no intenti complir aquesta comesa amb més convicció.

Sense ultres

¿Què opinaran de la pel·lícula els líders d’Alternativa per a Alemanya (AfD), el partit d’extrema dreta que les enquestes assenyalen com el segon més votat del país? No serà possible saber-ho de moment perquè no seran presents en la projecció que seguirà la gala d’inauguració d’aquesta nit, i la seva absència és només una de les polèmiques en les quals la Berlinale es troba embolicada aquest any per motius extracinematogràfics. Cal recordar que la seva direcció es va veure obligada fa uns dies a retirar-los les invitacions a causa tant de les protestes que van rebre de part de nombrosos membres de l’equip organitzador com d’una carta oberta firmada per centenars de professionals del món del cine procedents, sobretot, d’Alemanya, però també d’altres països europeus i dels Estats Units. En aquesta carta s’afirmava que un partit que es defineix antiislàmic, antiimmigració, nacionalista germànic i euroescèptic "és incompatible amb un festival compromès en ser un espai per a l’empatia, la conscienciació i la tolerància".

Si a aquesta controvèrsia s’hi suma la causada en les últimes hores per una altra carta oberta, aquesta firmada per un grup de treballadors del festival que li atribueixen falta de "lideratge institucional" al no haver criticat amb prou vehemència les morts que es produeixen a Gaza –i publicada després que dos cineastes, el ghanès Ayo Tsalithaba i l’indi Suneil Sanzgiri, es neguessin a presentar aquí les seves respectives pel·lícules en protesta pel suport alemany a Israel–, és lògic que bona part de les preguntes formulades ahir durant la presentació del jurat fossin incòmodes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’actriu Lupita Nyong’o, que s’encarrega de presidir-lo, va llançar pilotes fora de manera matussera a l’afirmar que se sent "afortunada per ser estrangera i no haver de contestar" a preguntes relacionades amb la ultradreta, i el cineasta alemany Christian Petzold va passar de lamentar que la polèmica creada al voltant dels líders d’AfD "els fa més forts del que realment són" a mostrar-se visiblement irritat quan se li va demanar opinió sobre Gaza.

Pel que fa a Albert Serra, que també forma part del jurat, va ser preguntat per una periodista russa sobre una entrevista del 2022 en la qual afirmava ser un admirador de Putin. "La meva opinió no és rellevant, la política real és molt més complexa", va respondre el director català mentre intentava emmarcar aquelles paraules en un context d’humor i provocació. "També vaig dir que m’agradaria ser papa", va afegir.