Gael García Bernal converteixel dol en una paròdia

Imaginem un món on els nostres éssers estimats no necessàriament han de desaparèixer de les nostres vides just al moment de la seva mort perquè, gràcies a una tecnologia revolucionària, i per un període limitat de temps, tenim la possibilitat d’inserir les seves memòries al cos d’una altra persona per poder disfrutar de la seva presència una mica més i disposar de prou temps per dir adeu com no vam tenir l’ocasió de fer-ho al seu moment.

Aquest és el món on transcorre el nou llargmetratge protagonitzat per Gael García Bernal, Another End, i representa una premissa argumental tan prometedora que la superficialitat i l’absurditat de la història construïda pel director italià Piero Messina a partir d’ella resulten doblement exasperants.

Al principi de la pel·lícula, el personatge encarnat per García Bernal està trist per la mort de la seva nòvia, fins al punt que intenta suïcidar-se. Això el converteix en el client idoni per a la companyia que comercialitza l’avenç científic abans citat i, per tant, no triguem a veure’l revivint la seva relació de parella amb una dona amb un cos que no s’assembla gens al de la seva nòvia però que, almenys durant unes hores al dia, és ella. Que aquesta situació faci perdre encara més el nord al noi és una cosa que es pot entendre, perquè prolongar la nostra relació amb els morts d’aquesta manera és una aberració, però la pel·lícula no sembla ser conscient d’això.

En realitat, al llarg del seu metratge Another End demostra no ser conscient ni d’això ni de gairebé res. Deixa molt a desitjar a l’hora d’explicar el funcionament d’aquesta nova tecnologia amb un mínim de convicció, no dona mostres d’entendre els dilemes ètics derivats i no aprofita la seva premissa per explorar temes com els mecanismes del dol o la connexió entre el cos i l’ànima. Es limita a empènyer el seu protagonista a un comportament cada cop més erràtic, de camí cap al tipus de gir argumental final capaç de fer que tota una platea esclati en riallades. Segur que no és la reacció que Messina esperava causar en l’espectador.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Les rialles que Hors du temps provoca, en canvi, són intencionades. També presentada ahir a la Berlinale com a candidata a l’Os d’Or, probablement sigui la pel·lícula més pròxima a la comèdia d’Olivier Assayas, encara que estigui matisada pel tipus de melancolia bucòlica que ja desprenia la que sens dubte és una de les seves obres més aconseguides, Les hores de l’estiu. Del que no hi ha cap dubte és que és la seva ficció més autobiogràfica, perquè hi recrea de manera més aviat literal els mesos de confinament que va passar durant la pandèmia a la casa de camp familiar als afores de París, en companyia del seu germà i les nòvies de tots dos, i a través de la qual s’obre a compartir amb el públic temes que li són molt personals.

Malgrat ser una obra menor a la filmografia del director d’Irma Vep i Finales de agosto, principios de septiembre, Hors du Temps deixa clara la seva transcendència a través del títol –fora del temps–, que fa referència a l’estat de suspensió en què la covid ens va sumir, però també la revela com una obra que no només és conscient d’arribar tard a parlar dels efectes de la pandèmia, sinó que ho fa de manera deliberada. Assayas va creure veure en el confinament la possibilitat d’una utopia, una oportunitat per llegir i fer instrospecció i reconnectar amb el món natural i sortir-ne millorats. Aquesta pel·lícula és la constatació d’un fracàs i, a la seva lleugera manera, una tragèdia.