El #MeToo sacseja el cine francès

Després del cas de Gérard Depardieu, i a les portes de l’entrega dels premis César, l’actriu i directora Judith Godrèche acusa els cineastes Benoit Jacquot i Jacques Doillon d’agressions sexuals quan era menor d’edat.

El #MeToo sacseja el cine francès
4
Es llegeix en minuts
Enric Bonet

Un nou capítol al #MeToo del cine francès. L’onada de denúncies de violència masclista al setè art francès va més enllà de l’actor Gérard Depardieu, imputat per violació, acusat per prop d’una vintena de dones d’agressions sexuals i denunciat per quatre d’elles. Ahir es va conèixer la quarta denúncia, presentada al gener per una assistenta, que va patir presumptes "tocaments" i "comentaris indecents" durant un rodatge el 2014. A banda del mediatiquíssim cas del Monstre, uns altres dos coneguts cineastes han sigut acusats recentment a França: Benoît Jacquot, de 77 anys, i Jacques Doillon, de 79 anys.

L’actriu i directora Judith Godrèche, de 51 anys, ha denunciat Jacquot i Doillon –dos prestigiosos creadors del cine independent francès, que van seguir l’estela de la Nouvelle Vague– d’haver abusat de la seva posició de poder per a, suposadament, violar-la i agredir-la sexualment quan ella tenia 14 i 15 anys. El 6 de febrer va presentar una denúncia contra l’autor de L’adeu a la reina "per violacions i agressions violentes sobre una menor de menys de 15 anys". Jacquot no només ha negat aquestes acusacions, sinó que se n’ha burlat atribuint-les "a la promoció" de la sèrie autobiogràfica Icon of French Cinema, estrenada el desembre a la cadena Arte.

La mateixa cineasta també va acusar Doillon a l’emissora de ràdio France Inter d’haver-la violat i agredit sexualment a finals dels 80. En aquella mateixa època, ella va mantenir amb Jacquot una relació "sota dominació" durant més de cinc anys. Els dos directors, d’uns quaranta anys llavors –i en teoria amics– es disputaven aquesta actriu adolescent, segons el seu testimoni. A més de Godrèche, les actrius Anna Mouglalis, de la sèrie Baron Noir, i Isild Le Besco han acusat de violència sexual Doillon, conegut pels seus retrats cinematogràfics sobre la infància i l’últim film del qual tracta sobre l’assetjament escolar que pateix una nena.

"Esperava que passés abans, però estem davant un punt d’inflexió al món del cine francès", explica a EL PERIÓDICO l’actriu i directora Eva Darlan, de 75 anys, coneguda pel seu compromís feminista. Amb set anys de diferència respecte al #MeToo de Hollywood, durant els últims mesos s’han multiplicat a França les acusacions de violència sexual contra conegudes figures del setè art, amb el cas Dépardieu com a l’enorme punta de l’iceberg.

Els últims testimonis d’actrius han coincidit amb la notícia de l’enjudiciament del director Christophe Ruggia per la denúncia d’"una agressió sexual sobre una menor de 15 anys" de la intèrpret Adèle Haenel. Aquesta prestigiosa intèrpret, de 34 anys, que va anunciar al maig que deixava el cine pel seu funcionament "reaccionari, racista i patriarcal", va ser una de les precursores d’aquest moviment. Va fer córrer rius de tinta a l’anar-se’n de la gala dels César al crit d’"és una vergonya" pels guardons donats al cineasta polonès Roman Polanski, acusat de violacions o agressions sexuals per més d’una desena de dones.

"Les paraules de les actrius comencen a escoltar-se a França, però això es deu al fet que denuncien agressions que van tenir lloc quan elles eren menors d’edat", matisa l’actriu Noémie Kocher, integrant de l’associació Actors i Actrius de França Associats (AAFA), que forma part d’una comissió de suport a les i els intèrprets que pateixen violència sexual. De fet, el detonant de l’afer Dépardieu no van ser els nombrosos testimonis de dones, sinó un documental en què se’l veia fent comentaris grollers sobre una nena nord-coreana.

Kocher també va ser una de les precursores d’aquest #MeToo, després d’haver denunciat el 2001 el director Jean-Claude Brisseau per assetjament sexual, condemnat el 2005 per això. Tot i haver aconseguit que condemnessin el seu agressor, ella recorda el "patiment, equivalent al de l’agressió" que va suposar el tractament mediàtic del seu cas. Els mitjans –especialment progressistes, com Libération o Les Inrocks– es van posar del costat de l’agressor.

Especificitat francesa

Notícies relacionades

"A les actrius sempre els ha costat que les escoltin. Quan són poc conegudes i denuncien algun tipus d’agressió sexual, se les acusa de fer-ho per donar-se a conèixer. I quan ho fa una celebritat, li retreuen que ho fa perquè busca atenció", lamenta l’actriu Nathalie Mann, una de les fundadores de l’associació AAFA. Respecte als abusos sexuals al cine, "crec que hi ha una especificitat francesa relacionada amb la Nouvelle Vague", sosté Kocher. Segons aquesta intèrpret suïssocanadenca, aquest corrent artístic "va entronitzar el director de cine com a autor i creador totpoderós, cosa que va afavorir les situacions de dominació."

A les relacions verticals presents en indústries cinematogràfiques de tot el món, s’hi va sumar l’imaginari d’allò subversiu associat a l’art post-maig del 68 i l’exaltació de la cultura a França –una cosa positiva i sovint admirada des d’Espanya–, però que també ha alimentat la impunitat de creadors quan cometen agressions sexuals.