Sobrietat i minimalisme a les portes de l’infern

En els últims anys hem tingut poques oportunitats de veure repartiments tan nombrosos i complets. Ara mateix Els Watson al TNC el componen gairebé vint intèrprets. Al Macbeth del Lliure estrenat dimecres n’hi ha 14, també d’un nivell majúscul. L’ocasió s’ho mereix. Amb o sense el permís de Hamlet, la tragèdia del rei escocès es troba entre el més apassionant que va escriure Shakespeare, un compendi d’ambició i maldat sense parió, però també un exercici de passions extremes difícil de domar.
La posada en escena de Pau Carrió recull tota la violència i el bel·licisme de l’original. Ens situa en un espai difús amb aires de la Segona Guerra Mundial. Els nobles escocesos vesteixen foscos uniformes que recorden l’exèrcit nazi. No hi ha espases sinó metralletes, pistoles, i a la llunyania sentim canonades mentre el fum del camp de batalla envaeix els castells on transcorre l’acció. Fins la sang que corre abundant és negra per emmetzinar qualsevol indici d’esperança en l’anunciat descens als inferns.
Els espectadors que no estiguin massa saturats amb tant Macbeth com ens dona el teatre i el cine dels últims anys disfrutaran de la versió, perquè no escatima en subtrames ni evapora secundaris. Aquí trobem el mesurat Macduff de Pol López, o el Malcolm carregat de dubtes de Joan Amargós. D’altres com el rei Duncan de Pep Cruz injecten un to distès que xoca contra la sobrietat imperant. Els intents d’articular cançons i les aparicions de les bruixes contrasten també amb un minimalisme auster que és la principal troballa, però també una trampa estètica que deixa poc encaix a les idees més oníriques.
Notícies relacionadesL’os més difícil de rosegar se l’emporten els protagonistes. Laia Marull comença molt amunt amb Lady Macbeth, de més a menys, la seva energia es va apagant durant la seva caiguda en la bogeria. A l’extrem contrari, el Macbeth d’Ernest Villegas, que després de la profecia del seu regnat surt disparat en un remolí de potència interpretativa que creix aclaparadora i deixa poc espai als matisos.
Sabem que és complex sorprendre’ns amb un Macbeth, i del nou muntatge de Pau Carrió recordarem la preciosista il·luminació de Raimon Rius, tot un desplegament de recursos tenebrosos. Una mica reiterades les solucions escenogràfiques de Sebastià Brosa, si bé resulta impactant l’escena del bosc que és tan complicada de materialitzar. Però sobretot val la pena passar pel Lliure per disfrutar d’aquest gran repartiment de primeres espases que difícilment es tornarà a repetir.
- Habitatge El milionari José Elías opina sobre comprar o llogar el 2025: "Si guanyes 2.000 euros al mes..."
- Atac a Berlín Ferit greu un turista espanyol apunyalat prop del monument de l’Holocaust
- 1.080 vivendes i un gran parc Una inversió milionària i el futur Clínic rellancen el sector Can Rigalt al nord de l’Hospitalet
- Consum Bon Preu accelera la seva expansió i obrirà 12 nous súpers aquest any
- CRÍTICA Amaia estrena gira i puja a un altre nivell
- Criança El pediatre Carlos González aclareix la importància d’entendre i gestionar els desitjos infantils: «Cedir no és perdre autoritat…»
- Després les polèmiques declaracions de la 'consellera' Parlon Estigmatizar és pensar que trastorn mental és sinònim de violència
- Consells pràctics El truc casolà perquè la goma de la rentadora quedi com nova
- Nations league Espanya remunta contra Bèlgica amb dos gols en l’afegit
- EL PARTIT DE MENDIZORROtZA L’Espanyol afronta un partit amb valor doble a Vitòria