Bruce, Pearl Jam, AC/DC... Escàndols molt relatius

Escàndol a les xarxes pels preus de les entrades de Pearl Jam (a Barcelona) i AC/DC (a Sevilla), amb xifres que s’enfilen per sobre dels cent euros per a les localitats més allunyades. Plou sobre mullat i em remeto a la polseguera que va aixecar l’última gira de Bruce Springsteen, que al cap i a la fi es va saldar amb un bonic rosari de sold outs en qüestió d’hores. Sense novetat al front.

És un fet que els preus han patit alces agudes, però podria ser convenient mirar d’entendre’n les raons. Hi ha, primer, un encariment de les produccions, amb detalls molt específics (i prosaics), com és el lloguer dels escenaris. Les tarimes, sense res més, fabricades per empreses desbordades per la multiplicació de les gires d’estadis després de la pandèmia. "Hi ha més demanda d’escenaris que escenaris", em diu un avesat promotor. Els preus d’aquests muntatges bàsics representen diversos centenars de milers d’euros per concert. Repeteixo: la tarima i prou, excloent l’attrezzo de producció.

En el cas d’AC/DC hi ha una altra clau. Aquesta banda sènior (Brian Johnson va pels 76) imposa ara tres nits de descans entre concert i concert, quan en altres gires les pauses eren d’una o dues dates. Els 24 xous d’aquest Power up tour es despleguen en tres mesos de gira, i no un i mig, ni dos. Aquest factor provoca per si sol un encariment dràstic de l’operatiu. ¿I les despeses de gestió, aquest plus que engreixa més la suma final?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Bé, darrere hi ha un hardware caríssim de mantenir i actualitzar. L’alternativa seria tornar a les nits en blanc al carrer dels anys 90 (i multiplicades). ¿Com es gestiona una cua de 120.000 persones, com la registrada divendres passat amb AC/DC, que duplicava l’aforament de La Cartuja?

Hem arribat a pensar que aquests episodis podien causar crisis de reputació dels artistes, sobretot els que cultiven una imatge de tipus pròxims i sensibles (Pearl Jam es va enfrontar a Ticketmaster fa 30 anys), però la realitat és que, més enllà d’un nucli dur de fans històrics que pugui arribar a plantar-se, les protestes no tenen conseqüències. Els estadis s’omplen, i més que mai. I no només de rics, perquè no n’hi ha tants. Al cap i a la fi, ¿què volem? ¿Ens encanta el rock com a gran circ romà? Si realment tant ens indigna la dimensió industrial que ha cobrat, donem-li l’esquena i tornem als clubs, que segueixen aquí, capejant les dificultats. Però em temo que aquest no és el camí que el món ha decidit seguir.