Estrelles pop del públic familiar

Projectes com els d’El Pot Petit, Xiula, Som Mainada, Els Atrapasomnis, Ambauka o la mateixa Gelabert han anat accedint a escenaris transitats per les figures adultes (del Palau de la Música a Cap Roig, Porta Ferrada o el Festival de Jazz de Barcelona) i establint-se a les programacions de les festes majors, moltes vegades congregant més públic que les estrelles oficials. "Nosaltres ens vam adonar fa anys que hi havia una audiència familiar que volia anar a concerts, no a espectacles d’animació," explica Dàmaris Gelabert, figura en dansa des dels anys 90.

"Els concerts per a aquest tipus de públic poden ser acollits per qualsevol festival o es poden programar en un teatre durant diversos dies. I això només passa a Catalunya". Si, en molts concerts pop o rock, les entrades es venen d’una en una, o de dues en dues, aquestes van fàcilment de quatre en quatre, o més, perquè s’hi apunten famílies senceres. I en aquests bolos es ven molt de merchandising així com compactes i fins i tot exemplars del (gairebé) obsolet DVD.

La clau de la repetició

A la xarxa, YouTube és el terreny de joc prioritari, allà on una criatura pot veure una vegada i una altra aquell vídeo que el té embadalit, tot i que els adults s’enfilin per les parets. "La clau de l’èxit està en la repetició, i YouTube és perfecte per a això. Repetir les cançons una vegada i una altra dona calma als nens, i si les lletres són fàcils i boniques, enganxen", apunta Jordi Puig, director d’U98, la discogràfica i editorial d’El Pot Petit. "Molts nens s’hi queden enganxats i és normal que mirin un vídeo moltes vegades. Hi ha pares que, fent broma, em diuen: ‘¡La meitat de les escoltes d’aquesta cançó són del meu fill!’". Spotify no és la plataforma prioritària per a l’ús infantil, sinó "més aviat per quan els nens van amb els papes i els avis al cotxe". Per captar l’atenció dels tendres consumidors, es tracta de "donar forma a vídeos de qualitat, que siguin autèntics i amb un treball de producció al darrere."

Dàmaris Gelabert acumula la barbaritat de dos milions de subscriptors al seu canal de YouTube, una xifra equivalent a una quarta part de la població de Catalunya. I gairebé el triple que un gegant comercial com Estopa. Ha sigut distingida amb el botó d’or de YouTube (que s’atorga quan se supera el milió d’adscrits). I El Pot Petit, amb 152.000, supera de molt les figures més rampants de la música moderna en català, com Oques Grasses (64.700), Manel (32.800) o Joan Dausà (31.900). El 10è videoclip en català més vist del 2023 va resultar ser un d’enfocat al públic infantil El pollet piu-piu de Som Mainada ( 612.000 reproduccions), per davant dels produïts per figures de l’àmbit adult com Mushkaa, Triquell o fins i tot el molt comentat Rikiti de Mama Dousha.

Així que pensar que estem parlant d’un àmbit menor o perifèric de la producció musical és un error, si bé aquests artistes posen sobre la taula una paradoxa bastant molesta: tot i que tinguin nombres d’escoltes i d’aforaments comparables (o superiors) a molts grups mainstream, els seus ingressos estan per sota. Primer, perquè els caixets, bastant determinats per les programacions dels ajuntaments a les festes majors, són molt inferiors: les propostes estrella poden situar-se entre els 6.000 i 7.500 euros per bolo, xifra que molts artistes pop del moment del circuit català fàcilment tripliquen.

Caixets insuficients

"Moltes vegades, en un festival veus 3.000 persones al concert familiar al migdia, i 1.000 al del grup estrella de la nit. I aquest últim cobra molt més, potser 20.000 euros o més", explica Jordi Puig, d’U98. Els caixets són "insuficients tenint en compte que aquests artistes poden omplir recintes importants, però és un món on hi ha amateurisme, i els programadors municipals creuen que amb 2.000 euros ja és suficient, potser és perquè pensen que els nens no voten", ironitza Albert Puig, director del festival Petits Camaleons, de Sant Cugat ("una fàbrica de creació de nous públics"), i mànager de Xiula, grup que ha obert camí amb cançons que introdueixen temàtiques serioses, "com el bullying, la mort, saber guanyar i perdre, o entendre que els traços diferencials no són un defecte, sinó una virtut".

Després, les regles de YouTube penalitzen els vídeos per a públic infantil, fa notar Gelabert. Això és perquè, des del 2019 (arran de la denúncia d’un col·lectiu de famílies nord-americanes), aquesta plataforma no pot aplicar la personalització dels anuncis als continguts per a menors. "I aquests anuncis són els que donen més diners, perquè detecten els teus gustos. Per això, rebem un 90% menys d’ingressos que un youtuber normal", explica Gelabert. "A més, no podem fer publicitat dels nostres espectacles a la plataforma, ni tenir contacte amb els subscriptors." Abunden, en canvi, les propostes musicals tècnicament adultes que són devorades pels nens (cas dels ídols del talent Eufòria) i que s’escapen a aquestes restriccions. "Estem penalitzats i és injust".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Cal afegir que aquesta escena ha prosperat en temps en què la televisió ha deixat de ser hegemònica en la cultura i l’entreteniment, sobretot en la franja infantil. En altres temps, TV3 senyorejava amb el seu Club Super 3 i hi va haver protestes des d’algunes discogràfiques que estimaven que la televisió pública no prestava l’atenció que mereixien propostes com la de la mateixa Dàmaris Gelabert. "Sempre hem estat fora de TV3. Jo els passava els meus vídeos, però no els emetien. Suposo que perquè ja feien la seva pròpia producció. Però sobretot gràcies al canal de YouTube hem pogut funcionar sense necessitat de la televisió", apunta ella, que observa canvis benvinguts a la corpo. "Ara per fi ens tenen en compte i estem preparant coses amb ells, cosa que és d’agrair. M’alegro que estiguin en una etapa més oberta".

El camí que va començar fa uns anys Gelabert segueix engrandint-se i acollint nous projectes, també de grups de perfil adult que creen segones marques per a espectacles familiars: cas de Reggae per Xics, de The Penguins, o El Pony Menut, a càrrec d’El Pony Pisador. Tot això configura un ecosistema que, apunta Albert Puig, és "punta de llança" a escala espanyola. "Ha quedat clar que hi ha un públic", corrobora. "Però és un nínxol que cal prendre’s seriosament, cal treballar les infraestructures, produccions, patrocinadors... I tractar el públic igual de bé que al festival més exquisit".