Kristen Stewart sorprèn amb el seu ‘noir’ lèsbic

Sexe marrà. Esteroides. Pentinats terribles. Rostres humans destrossats. Monstres, o una cosa semblant. Sang, suor i altres fluids corporals. Love Lies Bleeding té una mica de tot això, i en virtut d’això aspira a convertir-se en una de les pel·lícules més macarres de la temporada. I, malgrat arribar estampada amb el segell de la productora més prestigiosa i més cool del moment –A24, és clar–, la seva candidatura mereix ser presa seriosament. La dirigeix la britànica Rose Glass, que es va erigir a l’instant en cineasta a tenir molt en compte gràcies al seu primer llargmetratge Saint Maud (2021), exquisida mostra de terror psicològic sobre el fervor religiós i la insània galopant, i que aquí torna a parlar de personatges rendits a les seves obsessions i les seves compulsions.

Presentada ahir fora de concurs a la Berlinale amb prou feines unes setmanes després de convertir-se en el tema de conversa del Festival de Sundance, situa la seva acció el 1989 en un d’aquests pobles dels EUA on mai s’ha sentit parlar del somni americà, i està protagonitzada per Kristen Stewart a la pell d’una empleada de gimnàs que s’embarca en un tòrrid idil·li amb una culturista. Una injecció de testosterona sintètica funciona a tall de preludi del primer petó, al seu torn seguit de la primera de diverses trobades sexuals. La violència, això sí, no triga a espatllar l’idil·li. En bona mesura per la química que es posa en vena, la culturista comença a transformar-se en un ésser aberrant el cos de la qual somatitza els sentiments i anhels més secrets de la seva nova nòvia i, com a resultat, els cadàvers comencen a apilar-se, i, mentre van prenent una mala decisió rere l’altra, les dues dones s’adonen que potser no podran començar una nova vida a Las Vegas.

Amb la seva segona pel·lícula com a directora, primera de les tres candidates a l’Os d’Or presentades ahir, la francesa d’origen senegalès Mati Diop torna a incidir en la terrible herència del colonialisme. Més concretament Dahomey observa el procés de repatriació de 26 obres d’art procedents del regne de Dahomey, avui Benín, que 130 anys enrere havien sigut robades pels francesos, i s’erigeix en una contribució pertinent al debat sobre els abusos comesos per Europa a l’Àfrica.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La nova comèdia del seu compatriota Bruno Dumont no té més voluntat que la de ser una autèntica ximpleria. L’empire contempla dues potències enemigues procedents dels confins de l’espai exterior que escullen Normandia per dirimir el domini de l’univers envaint els cossos dels veïns. Els seus primers 30 minuts són tan hilarants que n’hi ha prou per sostenir-la.

I semblant és el raonament del film de l’alemany Matthias Glasner Sterbern. Centrada en els membres d’una família disfuncional, inclou malalties terminals, funerals, suïcidis, atropellaments, addiccions i situacions socialment catastròfiques, i fa la sensació d’aspirar a ser una cosa èpica. I tot i que no compleix les expectatives, no li fa falta.