Christine Angot explora el traumade l’incest que va patir a ‘Une famille’

Al saló d’un apartament burgès, dues dones mantenen una conversa increïblement tensa. "No vull la teva llàstima, perquè em demostra el teu menyspreu i el teu sentiment de superioritat", etziba la inesperada i indesitjada visitant davant la mirada mig compassiva mig sospitosa de la propietària de la casa, i continua: "El problema no és meu, també és teu i dels teus fills, i de tota la societat". El problema es diu incest, i la dona que en parla el va patir des dels 13 anys en mans del seu pare, del qual l’altra va ser la segona dona. L’escena és una de les primeres del documental Une famille, acabat de presentar en la Berlinale, en el qual l’escriptora francesa Christine Angot –és el seu primer treball com a cineasta– explora no només el trauma causat pels abusos paterns, sinó també la complicitat conscient o inconscient de diverses persones que estaven al cas del crim i no van fer res per evitar-lo.

L’escriptora ha explorat la relació amb el seu pare –mort fa anys a causa de l’Alzheimer– de manera continuada a través de la seva obra literària des que va publicar la seva novel·la El incesto (1999), que la va convertir en una figura controvertida i va posar en contra seu una part considerable de l’opinió pública que la va qualificar d’exhibicionista i de mentidera. "El que no els va agradar és que em negués a interpretar el paper que ells consideraven que em corresponia", confessa després de la presentació d’Une famille en la Berlinale. "Esperaven que em limités a anar a programes de la tele interpretant la víctima plorosa i tremolosa mentre, al meu costat, un home suposadament expert en la matèria es dedicava a psicoanalitzar-me en directe i a tractar-me com un petit objecte". Que els altres no la creguessin, afegeix, sempre li va importar poc. "Hi ha un eslògan que es va posar de moda després de l’esclat del Me Too que no suporto: Jo sí que et crec. ¿I a mi que m’importa si tu em creus o no? ¿M’hauria de sentir agraïda perquè em creus, i impressionada per la teva bondat? La compassió és un instrument de superioritat i menyspreu. El problema no és que se’m cregui o no, el problema és l’incest".

La pròxima estrena d’Une famille a França promet generar enrenou. De moment, Angot ja ha sigut demandada per la segona viuda del seu pare, que l’acusa d’haver envaït la seva privacitat en la trobada detallada al principi d’aquestes línies. "En aquesta societat ningú es cansa de parlar de la importància de respectar el dret a la privacitat i la intimitat de la gent, però ¿i si darrere de les portes que salvaguarden aquesta privacitat es cometen crims?". No és l’única pregunta que Angot es fa. "¿Com podem acceptar que la família serveixi per protegir els que cometen incest? ¿A quin cap entra que la càrrega social d’un crim recaigui en la víctima?".

Huppert es perd a Seül

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La tercera pel·lícula que Isabelle Huppert protagonitza per al coreà Hong Sang-soo, A traveller’s needs, té diversos punts en comú amb les altres dues. Com en La cámara de Claire (2017), el personatge encarnat per la diva francesa es dedica a exercir de professora, i com a En otro país (2012), la protagonista és l’encarnació del xoc cultural entre Seül i París. Aquí Huppert encarna una dona òbviament descentrada, que imparteix classes de francès a Corea i es passeja per la vida mostrant una indolència una mica insolent davant tot el que l’envolta, potser producte de l’alcohol que consumeix sense pausa. Primera de les aspirants a l’Os d’Or presentada ahir, la pel·lícula mira d’imbuir el personatge de més profunditat, però no hi ha manera, i per això potser és més pertinent parlar de diferències que de similituds. Tant En otro país com La cámara de Claire solen ser nomenades entre les millors pel·lícules de Hong per la seva legió de fans, però A traveller’s needs no corre el risc de ser inclosa en aquest grup.

També presentat ahir a concurs, el nou documental de Víktor Kossakovski s’assembla més a la seva antepenúltima pel·lícula, Aquarela (2018) –meditació sobre el canvi climàtic a través de la contemplació de l’aigua–, que a Gunda (2020), en la qual el rus va contemplar la vida d’un grup d’animals de granja; sobre el paper Architecton parla de la nostra necessitat de repensar l’arquitectura per reduir el seu impacte mediambiental, però les seves reflexions són escasses i beneites, i per tant surt més a compte disfrutar la pel·lícula perquè conté –i és molt– un increïble recorregut visual d’estructures ancestrals, paisatges urbans ruïnosos i pedres que cauen, i xoquen, i ballen les unes amb les altres, a causa d’explosions calculades per a l’obtenció de matèria primera.