Pablo Escobar tenia un hipopòtam

L’animal, de nom Pepe, és protagonista de la pel·lícula homònima que s’acaba de presentar a concurs a la Berlinale.

Pablo Escobar tenia un hipopòtam

N. S.

1
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Es calcula que al llarg de les dues vores del riu Magdalena, a Colòmbia, habiten al voltant de 140 hipopòtams, i això de moment. Atesa l’extraordinària capacitat procreativa d’aquesta espècie, la quantitat es podria haver multiplicat fins i tot per 10 el 2034 i això augmentaria exponencialment el perill que planteja per a la regió un animal extremadament violent –també en això és imbatible– i la presència del qual suposa per si mateixa una amenaça per a l’ecosistema local. La culpa per això –sí, a més de per la droga, els segrestos, els atemptats amb bombes i els assassinats indiscriminats– és de l’infame narco Pablo Escobar, que en els anys 80 va importar clandestinament centenars d’animals per muntar un zoo gegant a la seva finca. El més cèlebre de tots, l’hipopòtam Pepe, és protagonista de la pel·lícula homònima que s’acaba de presentar a concurs en la Berlinale.

El periple de l’animal és el següent: després que Escobar fos abatut a trets el 1993 i que la seva hisenda fos desmantellada, la bèstia va abandonar el lloc –on també vivien una dotzena dels seus congèneres– per establir-se uns 150 quilòmetres al sud junt amb la seva parella de fet, la Matilda, i la cria nascuda de camí; la presència del trio va alarmar els pescadors de la zona i, com a resultat de les seves queixes, un esquadró format per membres de l’exèrcit i dos comercials de la companyia alemanya Porsche va acabar el 2009 amb la vida de Pepe de tres trets –un al cor, dos al cap–, just abans de fer-se una foto posant al costat del cadàver que va enfurismar mig món; les protestes van obligar les autoritats a protegir per llei els hipopòtams, cosa que explica el desmesurat augment de la seva població.

Notícies relacionades

Francament frustrant

És una història interessantíssima, i per això resulta francament frustrant que, en lloc d’explicar-la començant pel principi i acabant pel final, el director dominicà Nelson Carlo de los Santos Arias l’oculti entre personatges secundaris, superposicions animades, seqüències oníriques, estampes costumistes i alguns altres intents més d’exhibir el seu enginy, mentre converteix el personatge titular en una veu en off procliu a escopir xerrameca pseudofilosòfica en tres idiomes diferents.