Dues actrius davant el mirall

L a primera imatge de Secretos de un escándalo ens ubica amb precisió a la ciutat on tindran lloc els esdeveniments: el tipus de casa blanca i polida, les característiques dels arbres i el cel net i càlid són els de Savannah, la ciutat del sud dels Estats Units on està enterrat l’insigne lletrista Johnny Mercer i on Clint Eastwood va ambientar una de les seves cintes més estranyes, Medianoche en el jardín del bien y del mal.

La història que planteja Todd Haynes, basada en un cas real, entronca amb els títols àlgids de la seva filmografia. Julianne Moore, la seva actriu fetitxe des de fa dècades, encarna una dona de classe mitjana, la Gracie, que als 36 anys, quan estava casada i tenia diversos fills, es va embarcar en una aventura amorosa amb un noi de 13, el Joe, que llavors compartia classe a l’escola amb el seu fill gran. Malgrat l’escàndol i el temps que la Gracie va passar entre reixes per relacionar-se amb un menor, la història va continuar: ara tenen tres fills, dos d’ells bessons, a punt de graduar-se a l’institut. Per a més informació, els bessons són del mateix curs que el net de la protagonista.

El relat és molt potent, però el film no s’acontenta només amb això. L’Elizabeth, una actriu famosa que interpreta Natalie Portman, arriba a la ciutat per documentar-se directament amb els personatges, ja que interpretarà un film sobre la història de la Gracie i el Joe. De manera que un dels temes vectorials del cine de Haynes, el dels amors socialment prohibits –recordin la burgesa i el jardiner afroamericà de Lluny del cel o les dues dones de Carol–, deixa pas també a una reflexió sobre certes formes de vampirisme. Perquè l’Elizabeth, buscant el realisme amb què vol impregnar la seva interpretació de la Gracie, s’immisceix massa en la vida dels altres.

Delicat i tens

Però Haynes és més a prop de Persona, d’Ingmar Bergman, que de Dona blanca soltera busca, de Barbet Schroeder, en aquest sigil·lós procés vampíric. El film, delicat i tens com sempre en el cineasta, apareix ple de plans de larves, crisàlides i papallones, i té un subratllat musical, molt de melodrama clàssic, pres de la banda sonora de Michel Legrand per a El missatger, el film del 1971 de Joseph Losey que tractava, precisament, de les maniobres de l’amor.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’Elizabeth diu en una escena que les zones ambigües morals són les interessants d’interpretar. Però s’equivoca, perquè la Gracie no és ambigua i té una moral molt sòlida. L’Elizabeth se sorprèn que no tingui dubtes ni ressentiments. És incapaç d’entendre de veritat la dona a qui recrearà en una pantalla. Una mica diferent, més insegur, és el Joe: mentre l’Elizabeth mira fotos de la parella en una revista de l’època, ell contempla fascinat els anuncis televisius protagonitzats per l’actriu.

La pel·lícula és tan suggerent com explosiva, però amb la mètrica melodramàtica que Haynes domina com ningú. L’escena de la Gracie maquillant l’Elizabeth perquè s’assembli a ella és portentosa, tant com el treball combinat de totes dues actrius en tot moment. En diverses escenes, totes dues es contemplen en un mirall, però aquest no és tal, sinó la mateixa càmera de Haynes que les filma, de manera que, mirant directament a l’objectiu, mirant-nos a nosaltres, no fan altra cosa més que interpel·lar-nos. ¿Què faríem i com reaccionaríem davant d’una circumstància semblant.