«Són temps d’ansietat, però no podem claudicar davant la negació del futur»

El 24 de febrer del 1994 es va inaugurar oficialment el CCCB a l’antiga Casa de la Caritat del (llavors se l’anomenava així) barri xino, sota la direcció de Josep Ramoneda. En aquests 30 anys, 5,6 milions de persones han visitat alguna de les seves 186 exposicions i 5,3 milions més han assistit a alguna dels seus milers d’activitats. Judit Carrera (Barcelona, 1974) dirigeix des del 2018 aquest transatlàntic del pensament que avui mateix gaudeix del pressupost més gran de la seva història (15,5 milions d’euros anuals) i cada any rep una legió de 300 pensadors, filòsofs, artistes i escriptors per debatre i mirar de desxifrar cap a on es dirigeix Barcelona, Europa i el planeta. Una tasca gens fàcil i especialment necessària en aquests temps de col·lapse anunciat, desinformació i vertiginós avenç tecnològic.

Aquesta setmana ha anunciat les dues primeres residències del CCCB: Patrick Radden Keefe, que va desemmascarar en el seu assaig més cèlebre la dinastia farmacèutica dels Sackler, els fabricants de l’Oxycontin (responsable de l’epidèmia d’opiacis als EUA), i Eliane Brum, que viu a l’Amazònia. ¿Són una pista del que veurem en el futur al CCCB?

Sí, són dos temes de fons que ens preocupen. Un és el rol de la premsa com a contrapoder. Exercir la crítica des de la paraula, la investigació i el rigor és fonamental, i és la nostra manera de tornar a Orwell l’homenatge que va fer a Catalunya. El periodisme és necessari per combatre l’autoritarisme i defensar la democràcia, que en aquests moments està en perill a tot el món, fins i tot al cor d’Europa. Les crisis polítiques neixen moltes vegades com a conseqüència de la crisi dels mitjans, a partir de les fake news i la propaganda. Necessitem un quart poder fort.

¿I en el cas de Brum, que a més serà la comissària de l’exposició Amazònies?

Els pròxims tres anys volem privilegiar la nostra atenció sobre el sud global, obrir les portes de l’eurocentrisme en el qual vivim, acabar una mica amb el monopoli cultural anglosaxó i fixar-nos en aquestes parts importantíssimes del món no occidental on ara mateix s’està jugant el futur de la humanitat: l’Índia, la Xina, Àfrica, Amèrica Llatina. Brum és una reportera brasilera que viu a l’Amazònia i una figura clau en la defensa de la biodiversitat i els coneixements indígenes.

En els últims anys hi ha hagut exposicions sobre Mart, la física quàntica... ¿Per què aquest interès en el món científic?

Volem trencar la divisió artificial que s’ha fet tradicionalment entre les humanitats i la ciència. Part del canvi d’època que estem vivint, té a veure amb els progressos científics tan accelerats. Tot el que té a veure amb el cosmos, la medicina, el futur del cos humà o la neurociència té en el fons una dimensió humanística fonamental. No crec que hàgim de deixar la intel·ligència artificial en mans dels tecnòlegs, és important que s’abordi críticament des de l’àgora pública. Les humanitats s’han d’actualitzar.

¿El futur no havia fet mai tanta por com ara?

És cert que vivim un temps fascinant que genera molta ansietat i por. Quan estàvem preparant l’exposició sobre la intel·ligència artificial no imaginàvem que apareixeria una cosa com ChatGPT. El que ens toca és plantejar preguntes i obrir horitzons d’un futur que sembla tancat per tots els relats que dominen ara l’esfera pública: el de l’extrema dreta, l’apocalipsi del canvi climàtic, les màquines substituint els humans..., tots diuen el mateix: que el món tal com el coneixem s’acaba. L’única certesa davant tota aquesta incertesa és la rellevància del pensament crític. No podem claudicar davant la negació del futur.

Quan el CCCB va néixer llavors a penes existia internet. El món és un altre avui.

Tots sabem el que sabem, ja no podem refugiar-nos en la ignorància: les xarxes socials són avui la principal font d’informació del ciutadà i hi ha multitud d’estudis que ens diuen que l’algoritme està dissenyat per generar ansietat i por, polaritzar, perquè estiguem enfadats. Malgrat l’escàndol de Cambridge Analytica, seguim allà. Tocqueville deia que era necessari un medi per veure’ns connectats, i això han sigut sempre els mitjans de comunicació, que ens vinculaven sense conèixer-nos, eren un marc mental comú. Això s’ha acabat perquè s’ha fragmentat. L’algoritme no vol que estiguem junts, sinó barallats i sols. El somni democratitzador d’internet no ha sortit bé. Només cal veure el seu costat fosc als Estats Units i Rússia, països que determinen el rumb del món. Hi ha una coincidència temporal entre l’auge de les xarxes socials i l’extrema dreta i la crisi de les democràcies a Europa.

A Europa aquest any hi ha eleccions, ¿li preocupa el sentiment antieuropeista?

Crec que vivim en un país encara relativament europeista perquè va ser la sortida que vam tenir després de la dictadura. Amb els anys s’ha anat desgastant. Però malgrat tots els seus defectes, em continua semblant un projecte polític important i necessari. El Brexit ha sigut un desastre per als anglesos. Em preocupa la pulsió antieuropea en països com França perquè això suposa un canvi respecte al final de la Segona Guerra Mundial, quan Europa era l’instrument per garantir la pau. Al CCCB som militantment europeistes. El 30% de la població de Barcelona ha nascut a l’estranger, el nostre destí no pot estar deslligat d’Europa.

Parlem de públics, ¿li agradaria arribar a algun que se li escapa al marge del més fidel i assidu al CCCB?

El nostre públic és divers, intergeneracional i metropolità en un 70%, i en els últims quatre anys hem fet un esforç a través d’un equip de mediació per arribar a aquest públic que no és tan natural. La generació del 1994, la que va néixer el mateix any que el CCCB, va créixer en un món digital, i ens preocupa que pensi que les institucions culturals no són per a ells, o que no es plantegi venir a una exposició perquè tot està al mòbil.

També han posat el focus sobre els adolescents.

Sí, amb un programa que està tenint molt èxit, amb llista d’espera, que fem unes dues vegades al mes: ajuntar una veu interessant amb 300 o 400 adolescents, perquè debatin.

¿I la relació amb el Raval?

Amb el barri tenim 10 projectes en marxa. El Raval és d’una complexitat enorme, oficialment el 65% de la seva població és estrangera. N’hem après molt i crec que tots ens hauríem de canviar les ulleres que solem fem servir quan en parlem. El Raval planteja tots els grans reptes de la ciutat contemporània: la diversitat cultural, religiosa, l’accés a la vivenda, la gestió del turisme, el vincle entre el que és privat i el que és públic. I tot passa en una hectàrea. És un barri que va passar de tenir un 2% d’immigració a un 55% en 15 anys, és un dels canvis més profunds que ha experimentat una ciutat europea, i ho va fer sense grans conflictes ni explosió de violència que sí que veiem en altres perifèries europees. No nego que hi ha problemes i tensió, però també podríem entendre què s’ha fet bé, en què ha sigut precursor. Pot ajudar altres barris de Barcelona que ara comencen a tenir més diversitat.

¿Com està vivint l’onada contra el feminisme?

Precisament perquè el feminisme ha sigut una de les revolucions més interessants i potents dels últims anys ha generat una contra, una resposta agressiva. En totes les revolucions de la història en les quals s’avança hi ha un retrocés. La contrareforma està en marxa arreu del món, també a Espanya. És fàcil retrocedir en drets, s’ha de batallar cada dia.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Què li sembla el nou ministre de Cultura, Ernest Urtasun?

El coneixeré dissabte, ve a la celebració del 30è aniversari. El CCCB no ha tingut mai aportació del ministeri, és un problema històric aconseguir fons del Govern central. Esperem que s’obri una escletxa, perquè des de Madrid s’entengui que Barcelona també és capital cultural. n