Mati Diop s’emporta l’Os d’Or per ‘Dahomey’

La cineasta que ahir a la nit va guanyar l’Os d’Or a la Berlinale, Mati Diop, és una dona negra de pare senegalès i que fins ara ha dedicat la seva feina com a directora a explorar la terrible herència del colonialisme. La presidenta del jurat que va atorgar aquest guardó, l’actriu Lupita Nyong’o, és una dona negra de pares kenyans que ha utilitzat l’èxit aconseguit gràcies a la seva tasca a Hollywood per reivindicar la cultura africana.

I tot i que aquest paral·lelisme sens dubte ajuda a explicar per què el premi a la Millor Pel·lícula de la 74a edició de la Berlinale ha anat a parar al segon llargmetratge de Diop Dahomey, l’argument més rotund per defensar la decisió dels jutges és que no resulta fàcil trobar títols més mereixedors del premi entre aquells contra els quals s’enfrontava. Dit això, es pot preguntar: ¿hauria tingut Diop veritables possibilitats d’aconseguir semblant triomf si la competició proposada aquest any pel festival hagués acreditat la qualitat artística que es continua esperant d’ell?

Al llarg dels seus 68 minuts de metratge Dahomey observa el procés que es va iniciar el novembre del 2021 amb la repatriació de 26 obres d’art procedents del regne de Dahomey, avui Benín, que 130 anys enrere havien sigut robades pels francesos; i mentrestant, mentre combina una base documental amb elements propis del cine de fantasmes, ofereix arguments irrebatibles sobre els abusos comesos per Europa a l’Àfrica i sobre la necessitat de restitució del patrimoni cultural als seus països d’origen, i alhora funciona com a pertinent crítica dels museus en tant que espais que celebren el colonialisme però també com a reivindicació de la seva importància com a instrument educatiu.

I ho fa de forma impecable, però al veure-la resulta més pertinent atribuir-li mèrits pel tema que tracta i els recursos de què ha disposat a l’hora de fer-ho que per manejar aquest tema o aquests recursos de manera particularment complexa o ambiciosa.

El Gran Premi del Jurat

Sobre el paper no hauria de resultar especialment sorprenent que el Gran Premi del Jurat –tradicionalment considerat com el segon guardó més important del palmarès– hagi anat a parar a la nova pel·lícula de Hong Sangsoo A traveller’s needs, tenint en compte l’idil·li que fa anys que el director coreà manté amb aquest festival: hi ha participat en set ocasions, cinc d’elles en els últims quatre anys, i fins avui ja hi havia guanyat un altre Gran Premi del Jurat i dues estatuetes a la Millor Direcció. I, per contra, resulta tan xocant que un guardó d’aquest calibre vagi a parar a la que sens dubte és una de les pel·lícules més intranscendents de la seva notòria carrera que ahir a la nit, al pujar a l’escenari a recollir-lo, el mateix Hong va declarar: "No sé què li heu vist a la meva pel·lícula".

I un tipus d’ironia similar pot extreure’s del Premi del Jurat concedit a L’empire, de Bruno Dumont, una comèdia genuïnament ximple –sobre dues potències enemigues procedents dels confins de l’espai exterior que escullen la costa de Normandia per dirimir el domini de l’univers– que convida a ser entesa com un gest de botifarra al tipus de cine d’intencions transcendents que habitualment es premia als festivals, i al qual el mateix Dumont va dedicar a consciència la primera part de la seva carrera.

Palmarès desconcertant

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En realitat, el conjunt del palmarès anunciat ahir a la nit resulta igualment desconcertant. El premi a la Millor Direcció va anar a parar al dominicà Nelson Carlos de los Santos Arias pel seu tercer llargmetratge Pepe, en què utilitza el destí d’un dels hipopòtams que el narco Pablo Escobar va criar en el seu zoològic personal com a excusa per impressionar-nos de manera més aviat gratuïta amb tot un assortiment de trucs cinematogràfics.

I si bé el jurat ha encertat plenament a l’atorgar l’Os de Plata a la Millor Interpretació Principal a Sebastian Stan, que a la pel·lícula A different man és tot finor donant vida a un actor atrapat en els seus propis prejudicis, les seves inseguretats i les seves vanitats, d’altra banda han decidit concedir el Premi a la Millor Interpretació Secundària a la britànica Emily Watson, el treball de la qual a Small things like these, a la pell d’una monja a càrrec d’una de les infames bugaderies de la Magdalena, és una exhibició de maldat caricaturesca.