¿Tornen els marcians?

L’any 1979, un avió comercial atapeït de passatgers va haver de realitzar un aterratge d’emergència a l’aeroport de Manises, a València. No, no tenia cap avaria ni ningú necessitava un metge amb urgència. La cosa és que l’avió s’havia creuat amb un objecte volador no identificat. Un ovni. Sí. Per descomptat, quan la cosa va passar, se li va mirar de donar una explicació lògica. ¿Van despistar les flamarades de combustió de la refineria d’Escombreras al pilot? Si va ser així, ¿per què es va enviar un caça de l’Exèrcit de l’Aire a perseguir aquella cosa, fos el que fos? ¿I no era que aquell dia la refineria no estava funcionant? L’incident apareix en més d’un lloc web dedicat al turisme ufològic, que té la ciutat de Roswell com a capital mundial.

La història de Roswell és tan coneguda que diré simplement que allà es va estavellar, sempre suposadament, una nau extraterrestre l’any 1947. Que a la nau hi havia almenys un marcià sobre l’autòpsia del qual existeixen tota mena de fakes, qui sap si basats en alguna realitat. I que, des d’aleshores, aquell lloc és un imant per a tot aquell que ha volgut, des del principi, creure-hi. I, per descomptat, el lloc ha mirat de treure profit de l’assumpte.

Un festival al desert

Al cap i a la fi, fins que la cosa va passar, era un no-lloc en meitat del desert de Nevada. Les temperatures allà són francament insuportables a l’estiu. I no obstant, cada any, el 4 de juliol, coincidint amb el Dia de la Independència, s’hi celebra un festival, el Roswell UFO Festival, amb desfilades, concerts i focs artificials.

Però Roswell i la seva pròxima i famosa Àrea 51 –el lloc en el qual suposadament es va aïllar la nau estavellada i on es practiquen tota mena d’experiments des d’aleshores; un lloc que, d’altra banda, està protegit fins al punt que ningú garanteix la teva supervivència, per llei, si creues el filat o fins i tot si hi passes a prop– no és l’únic lloc del planeta per visitar si et consideres un turista ufològic. De camí, per la Ruta Estatal de Nevada –també coneguda com la Carretera dels Extraterrestres–, es troba la localitat de Rachel, que només compta amb 50 habitants, que, per la seva posició i per la quantitat de suposats albiraments, es disputa amb Roswell la condició de capital mundial dels ovnis.

La manera en què la ficció ha explotat el fenomen del turisme ufològic és decididament tímida, tenint en compte que aquest tema té molt suc. Ni tan sols Expediente X, que al principi va mirar de prendre’s a si mateixa ben seriosament –no es perdin el que va passar quan va deixar de fer-ho i es va tornar una sèrie entremaliada, brillant i impredictible; a la setena temporada, no es perdin el capítol 19 de la Hollywood A. D.–, es va atrevir a jugar amb la possibilitat d’un turisme marcià.

Ho fa, lleugerament i amb molt humor, la recomanable sèrie francesa Ovnis (disponible a Filmin) i, en algun sentit, també la imprescindible La Mesías, de Javier Ambrossi i Javier Calvo, tot i que la seva se centra en els amants friquis dels plats voladors als peus de Montserrat.

Retrocastís rumb per als marcians

La condició d’obús, però alhora fascinant pel fons i la forma –aquesta manera de donar la volta a allò espanyol, superposant un negatiu que no el fa implosionar, sinó que el redibuixa i el reafirma–, de Los guapos (Anagrama), l’última novel·la de la sempre genial –i única– Esther García Llovet, és innegable. Amb el pols salvatge i fantasmagòric de la matinada i la perifèria, García Llovet dona a la picaresca –aquesta que és al carrer i que s’imita als despatxos, la de l’assalt a qualsevol tren dels diners que passi, tingui la forma que tingui– un sentit ufològic i imagina un nou i retrocastís rumb per als marcians i per a aquest gènere que constitueix la seva pròpia narrativa, aliena a tot el que no coneix.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Els ‘crop circles’

¿Potser no podríem estafar els amants dels marcians? ¿No són un solar per urbanitzar? Vet aquí la història del càmping d’El Saler i els seus misteriosos crop circles, els enormes cercles en camps de cultiu –que tan famosos va fer M. Night Shyamalan en la seva pel·lícula Señales–, que un bala perduda anomenat Adrián Sureda està pensant a explotar. A aquells que sentin curiositat pels crop circles, a aquells que es preguntin si existeixen o si poden veure’s de veritat, els diré que existeix una localitat a Anglaterra anomenada Warminster en la qual apareixen sovint. Warminster està només una hora i mitja de Londres i vindria a ser com la capital anglesa de l’albirament. S’hi han produït més de 1.000 albiraments. ¿De què exactament? Qui sap.