Viatge forense al segle XIII

Els successius saquejos dels panteons reals de Poblet i Santes Creus durant les guerres napoleòniques i després de la desamortització i abandonament del segle XIX van deixar darrere seu un rastre de tombes profanades, làpides trencades i ossos barrejats i amuntegats. No se’n van deslliurar els cadàvers dels reis Jaume II i Blanca d’Anjou i de l’almirall Roger de Llúria o els de gran part de la dinastia dels Montcada, sepultats a l’interior de la nau de l’església de Santes Creus, però sí el del rei Pere el Gran, tancat en un massiu sepulcre de pòrfir que no va poder ser obert fins que la Generalitat va decidir investigar el contingut de la seva tomba el 2010.

No obstant, per a sorpresa dels responsables tècnics de la restauració en curs del claustre, el vandalisme no va arribar, al contrari del que es pensava, a la vintena de tombes de famílies nobles catalanes que van elegir la proximitat del panteó real com a últim repòs. El desmuntatge dels sis sarcòfags esculpits de l’ala nord del claustre per restaurar-los i aïllar-los de les humitats ha revelat que a l’interior es troben els cossos intactes i sense profanar de 12 o 13 membres de la noblesa catalana dels segles XIII i XIV. I una exploració amb endoscòpia de la resta de tombes ha revelat que passa el mateix en totes.

L’heràldica present els identifica com a membres de famílies de l’alta noblesa catalana i de la noblesa mitjana local, els Montcada, Cervelló, Cervera, Queralt i Puigvert. La família Montcada, senescals de Barcelona i membres destacats de la cort reial, va triar el monestir com a lloc d’enterrament fins a la seva extinció al segle XVIII. Així, tot i que tradicionalment s’ha atribuït un dels sepulcres ara descoberts a diversos membres d’ella, només amb el treball forense que comença ara es podran aclarir, o no, les seves identitats. De l’agitat de la informació que s’ha transmès per via més tradicional que documental dona fe que una tomba que teòricament contenia dos cossos només en contingui un. O que els Montcada posseïen diversos sepulcres al recinte, i les restes, apunta l’arqueòleg Josep Maria Vila, van poder ser trasllades d’un a l’altre.

El fet que els sarcòfags no hagin sigut oberts des de la inhumació dels difunts ha permès individualitzar les restes i extreure mostres òssies, de teixits humans i de fragments tèxtils que poden aportar informació sobre les condicions de vida, alimentació, malalties i rituals d’inhumació d’un col·lectiu concret com la noblesa catalana en un període acotat en el temps. La intervenció permetrà també conèixer informació com els llocs on van passar la seva vida, identificar patògens i traçar genèticament els llaços de parentiu i origen de la classe nobiliària.

El desconeixement al detall de les pràctiques funeràries ha portat que cada característica particular de cada tomba hagi sigut una sorpresa. No tant la inhumació amb vestidures sòbries i sense aixovar funerari, o l’ús de les tombes com a panteons familiars en què s’arraconaven les restes de l’ocupant original per incorporar els seus successors. Però sí la localització de dos petits taüts amb les restes de nens nounats (un d’ells amb un escapulari a la mà) o l’ús de la calç sobre algun cos (potser perquè va morir d’una malaltia, o més probablement per neutralitzar l’olor de descomposició).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Nivell de detall

Les tècniques d’anàlisi han avançat en els últims anys, tot i que difícilment s’arribarà al nivell de detall que es va aconseguir amb l’estudi dels panteons reials fa ara una dècada. De l’examen de les restes del rei Pere el Gran i de la reina Blanca d’Anjou es va poder arribar a nombroses conclusions: des que els membres de la família reial es tenyien de ros fins que patien malalties tan comunes com penellons, que tenien les lumbars maltractades per muntar a cavall o que el rei Pere tenia una altura notable i va morir a causa d’una infecció pulmonar. La reina Blanca, al seu torn, va traspassar després de les labors del seu desè part.