Juan Soto Ivars guanya el premi Jovellanos d’assaig

Un assaig en el qual reflexiona sobre el que el mateix autor denomina "batalla cultural", i que suposa un procés de divisió social que posa en risc la llibertat pròpia del coneixement. L’obra La trinchera de las letras, de Juan Soto Ivars, escriptor i periodista de Prensa Ibérica, grup editorial a què pertany EL PERIÓDICO, ha sigut reconeguda amb el 30è Premi Internacional d’assaig Jovellanos. "Ha sigut una sorpresa per a mi, em fa especial il·lusió, una alegria tremenda", destaca l’autor sobre aquest treball. "Jovellanos és un dels il·lustrats espanyols i aquí a Espanya la Il·lustració ens va tocar més de passada, però Jovellanos és allà. Per això en aquest assaig intento fer una mirada il·lustrada racional, sobre aquestes passions fanàtiques que mouen les guerres culturals", reflexiona.

El jurat d’aquest premi que promou Ediciones Nobel, dotat amb 9.000 euros, va destacar que es tracta d’un assaig "amb brillantor i enginy, que planteja temes rellevants". Així mateix, va remarcar que es troba escrit "amb un to provocador i conciliador". "Pensar avui dia és un acte polèmic", reflexiona Soto Ivars, que afegeix: "El pensament, si és lliure, et porta a conclusions que moltes vegades xocaran amb un dogma dels altres".

El motiu de fer aquest assaig, explica el seu autor, es deu a un treball de diversos anys en aquest tema de les "batalles culturals". "Hi ha milions d’exemples i polèmiques que ens serveixen per plantejar-nos aquesta pregunta de què dimonis estem discutint tota l’estona i què ens passa, per què es polititza tot o per què la cançó que has escoltat de tota la vida és problemàtica", diu Soto Ivars.

Crisi i xarxes

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

L’origen d’aquesta situació el situa el 2008, amb la crisi econòmica i l’auge de les xarxes socials. "El 2017 es va arribar al punt de màxima eclosió i ara estem una mica a la deriva, cada vegada s’obren més fronts i no sé si hi haurà una solució", diu, abans d’argumentar: "No pot haver-n’hi si quan un estira la corda l’altre ho fa cap a l’altre costat. Amb el feminisme es pot veure, perquè fins fa poc la igualtat entre homes i dones era un consens bastant generalitzat, però llavors apareix amb molta força aquest feminisme més identitari, dels últims anys. ¿I com se surt d’allà? Doncs tornant a un punt de convivència, això seria l’ideal, però està sorgint a davant una espècie de masculinisme orgullós que s’enfronta a això".

Aquest exemple el pren l’autor per mostrar com "la guerra cultural és una interferència del coneixement". I amplia aquesta idea, que desenvolupa en el seu assaig: "Es converteixen parts del coneixement en preferides o empestades, segons posicionaments que no sempre tenen a veure amb la ideologia clàssica, és el que fa que una cançó, com la mítica d’Homes G Sufre mamón s’envolti en polèmica. Sempre van ser un grup de música lleugera per anar-te’n de festa o a un karaoke, però no despertava recel polític. I aquesta guerra cultural els ha polititzat. Les cançons que havíem conegut de sobte han quedat polititzades per aquesta taca que converteix allò comú en divisiu".