Ábalos, l’empestat polític

Des d’aquell meravellós "nanosegon al metavers" de Tamara Falcó que no m’havia tornat a recrear tant amb una declaració. No sé quantes vegades ja he vist la compareixença de Jose Luis Ábalos. Soc de les que han acabat posant-se en bucle aquell "sento que m’enfronto a tot. Vinc sol amb el meu cotxe, no tinc secretària, no tinc ningú al darrere ni al costat. M’enfronto a tot el poder polític, d’una part i de l’altra, i ho he de fer sol. Soc un simple peó que s’insereix en una lluita política". Al cap de pocs minuts d’acabar l’anunci, les xarxes ja havien inserit tota mena de bandes sonores èpiques al clip. Una delícia, de debò. Perquè segurament, l’únic que li va faltar a la posada en escena de l’exministre socialista va ser una mica de música.

El que s’esperava que fos una renúncia va acabar sent un "em passo al grup mixt". Una declaració (monòleg) de 25 minuts recitada i interpretada per qui es deu creure el José Sacristán o el Josep Maria Pou de l’escena política. Que si pausa dramàtica per aquí, que si mirada perduda per allà, que si llagrimeta (fugaç) final emotiva... Algun somriure (amb els ulls pràcticament tancats) de condescendència o perdonavides i el faristol ben agafat amb les dues mans (quan ho fan, no sé si és per nerviosisme, si es plantegen llançar-l’hi a algú o perquè simplement s’aferren al púlpit). Nas i llavi frunzit per representar la seva repulsa a les acusacions i una espatlla sempre més endavant que l’altra (¿Què? ¿Què passa?). Però malgrat el domini escènic i aquell aire fanfarró/desafiador que el caracteritza (la clenxa al costat és la seva màxima representació visual), per recordar que "no estic acusat de res" va haver de mirar dues vegades les seves notes... Això sí, el posat de ràbia (treure mandíbula i ensenyar dents) el va brodar.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

També se li va escapar una negació amb el cap al declarar "soc innocent" i és curiós que dirigís la vista cap avall justament quan va augurar que els que avui l’expulsaven del partit l’haurien de "mirar a la cara".

Però més enllà de les incongruències entre l’exposició de paraula i l’expressió amb el cos, va afegir una trampa habitual de conceptes entre la classe política espanyola. "Si jo renunciés, s’entendria com un senyal de culpabilitat que no assumeixo (...). Sé el que és un empestat polític", va argumentar Ábalos. Però encara que siguis innocent, ¿què hi ha de la responsabilitat? ¿Per què en aquest país dimitir i demanar disculpes continua presentant-se únicament com una mostra de feblesa en comptes d’un senyal de respecte i integritat?