Segon viatge per Arrakis

L a segona part del Dune de Denis Villeneuve arrenca a les dunes del desert, el punt neuràlgic del planeta Arrakis. L’acció comença allà on acabava el primer film i conclou amb un pla de Chani, la guerrera Fremen encarnada per Zendaya, que és la porta oberta a la tercera. Villeneuve ha aconseguit el que no va poder fer David Lynch, i amb tres o més pel·lícules pot desplegar-se d’una manera més lògica i comprensible tot el vast i mitològic univers descrit per Frank Herbert a les seves novel·les.

Villeneuve pot fer totes les comparacions possibles entre els clans Fremen i les reverendes mares amb els poders i fanatismes religiosos, siguin del signe que siguin, malgrat l’arena del desert i les robes que ens poden fer pensar en les cultures musulmanes. Dune: Part 2 incideix en les creences sobre líders, profecies i messies, el culte a la personalitat, en definitiva, i en això, l’evolució del personatge central del relat, el jove Paul Atreides, és bastant clara, així com les prestacions d’un dels caps dels Fremen, Stilgar, personatge obsessionat per tota mena de creences. Tots els intèrprets repeteixen i evolucionen. Ja hi ha menys ingenuïtat en Timothée Chalamet com a Paul i més fanatisme en Javier Bardem en el paper de Stilgar.

Entren en escena altres figures rellevants que no havien tingut espai encara en el primer film, com l’emperador i la seva filla, la princesa Irulan, i sobre ells cau tot el pes de les manipulacions polítiques per aconseguir el poder o, simplement, conservar-lo. Villeneuve aconsegueix equilibrar multitud de petites situacions a partir d’una sola trama essencial i de la diversitat de personatges, tot i que sempre els guanyaran la partida els cucs de sorra. Les aparicions de les singulars criatures, domades com si fossin cavalls salvatges o la balena Moby Dick, sempre atorguen un plus. Passava en la versió de Lynch de 1984, en el primer Dune de Villeneuve i en aquesta segona entrega.

‘Dune’ de Khodorowski

Notícies relacionades

Sateliot, preparada per posar en òrbita 20 satèl·lits el 2026

Depardieu: "Em vaig agafar al seu maluc per no relliscar"

Sense arribar al deliri que podria haver sigut la pel·lícula d’Alejandro Khodorowski si hagués aconseguit finançament, amb una configuració dels diversos planetes de Dune marcadament oposada i fins i tot música de bandes de rock àcid o còsmic diferents per il·lustrar cada un d’aquests planetes –es va parlar de Pink Floyd i de Magma, entre altres bandes lisèrgiques i rock progressiu–, Villeneuve contrasta bé els dominis d’Arrakis, o la fusió de sorra i espècia, amb els del clan Harkonnen, o la barreja de foscor i líquids putrefactes. Amb tendència a un cert manierisme, concep tota la part del duel en un símil de coliseu romà entre tres presoners Fremen i el favorit del clan, el Feyd Rauth que intepreta Austin Elvis Butler, en una mena de ballet en blanc i negre, ja que llavors l’hàbitat dels Harkonnen està marcat per l’aparició d’un sol negre.

Si Dune es dividirà en tres actes, en tres films, la primera de les pel·lícules ens hauria presentat un ingenu Paul; la segona evolucionaria dramàticament cap a un personatge messiànic i venjatiu, i la tercera el catapultaria al poder que potser mai va anhelar però que la història d’Arrakis li demanda. Tot això mostrat amb certa contenció i una vistositat que no renega del gran aparell de producció sense convertir-lo en el màxim reclam del film.