"Vicky Luengo és una màquina; és Antonia Scott en la vida real"

Està acostumat a rodar acció, però ¿diria que Reina roja ha sigut un projecte especialment desafiador? ¿O de La casa de papel en surt preparat per a tot?

La casa de papel era el somni de qualsevol director a qui li vingués de gust provar coses. Tot el que no t’atreveixes a escriure als teus guions, sabent que no hi haurà temps ni diners, era en aquella sèrie. I a sobre multiplicat per dos. Quan arribava un guió, llegia coses tipus: "Ara vuit tios pugen escalant la façana del Banc d’Espanya". Doncs res, endavant. Després d’això, a Reina roja no m’espantava l’acció. D’acord, hi ha una megapersecució de cotxes, però és que vinc ja ultraentrenat. M’imposava més el repte de com plasmar el cap de l’Antonia i intentar no fer coses que ja s’han vist en sèries de gent intel·ligent.

Al primer episodi, aquesta reconstrucció mental d’un assassinat, en una mena de trànsit, es diria un homenatge a la sèrie Hannibal. També aquí semblen buscar la bellesa del grotesc.

No he vist Hannibal. Sí que vaig veure la pel·lícula i, òbviament El silenci dels anyells. Però al dossier de treball hi havia algunes referències visuals als cadàvers i a aquesta posada en escena tan grotesca i artística de la sèrie. Al posar en imatges la ment de l’Antonia, vam intentar que no semblés purament analítica, sinó que tingués elements onírics o poètics. No havia de ser un robot. No volíem que semblés la Scarlett Johansson de Lucy ni Terminator. A més, hem intentat variar la forma narrativa a cada seqüència basada a la ment de l’Antonia.

¿Està especialment orgullós d’alguna d’aquestes seqüències?

Estic molt content del treball de l’equip d’efectes visuals i especials. Al set parlàvem d’aquestes seqüències com a somiejos. La pobra Vicky havia de fer un acte de fe a cada seqüència. En la que podria ser la meva preferida, li deia: "Ara estàs levitant, aquí tens un objecte, ara el treus, ara es desmaterialitza...". Ella responia: "Jo et crec", i ho clavava, penjada amb un arnès en meitat d’un plató negre. La Vicky és una màquina; és Antonia Scott en la vida real.

Reina roja té molt de clàssica buddy movie sobre dos personatges molt diferents condemnats, o més aviat, destinats a entendre’s. ¿Va ser fàcil per a Vicky Luengo i Hovik Keuchkerian desenvolupar una química especial?

Qualsevol que hagués llegit la novel·la pensava en Hovik. Jo venia de treballar amb ell a La casa de papel i era l’elecció perfecta. Amb la Vicky somiava fer alguna cosa des que la vaig veure a Antidisturbios, precisament una sèrie en la qual hi van ser tots dos, encara que només van compartir una seqüència. La química va ser increïble. La por que no n’hi hagués es va perdre el primer dia. Quan els vaig veure junts vaig pensar: "Quina meravella".

En alguna entrevista ha elogiat l’aspecte visual de l’escriptura de Gómez-Jurado i parlat d’ell com un gran aficionat al cine. ¿Van tenir converses sobre possibles referències?

El dia que el vaig conèixer en persona vaig al·lucinar bastant. Creia que era un guillat i pesat amb les referències, però em quedo curt al seu costat. En qüestió de tres hores, el Juan m’havia posat 25 extractes de pel·lícules. Vam estar veient des d’El silenci dels anyells fins al Sherlock Holmes de Guy Ritchie.

A mi em va donar per pensar a El protegit, Push o Sense límits, pel·lícules sobre persones normals que resulten tenir superpoders. Són com un cine de superherois amb personatges gairebé pròxims i espais reconeixibles.

Per al Juan Reina roja sempre ha sigut una novel·la i una sèrie de superherois. Al final vam parlar d’una superheroïna i el sidekick [company de l’heroi] bastant graciós que l’acompanya. Em va arribar a posar coses del primer capítol de Caballero Luna amb Oscar Isaac. Té tot això molt present. La sèrie té alguna cosa de còmic i novel·la pulp.

Ha pogut jugar també amb el terror, una de les seves debilitats de sempre.

Hi ha una seqüència que és pur Halloween amb aquest Ezequiel perseguint Carla Ortiz al final del capítol u. Entre Bosque de sombras [el seu debut en el llarg del 2006], [la sèrie] Caminantes i això, podria fer una tesi sobre persecucions als boscos. M’ho passo molt bé i disfruto. Havia de contenir-me per no anar-me’n massa cap al terror. Al final estàvem explicant un thriller i una història en la qual el més important són els personatges

Quan filma la part subterrània, és fàcil pensar en el subgènere del torture porn i de fet hi ha una referència directa a Hoste, d’Eli Roth. ¿Hi ha alguna cosa de reivindicació d’aquelles pel·lícules?

Això d’Hostel venia ja per guió, però sí que és cert que vaig revisar aquesta pel·lícula o Saw per treballar amb l’equip d’art en aquestes cel·les de càstig. A la novel·la, crec recordar, la cel·la on és Carla Ortiz és molt més baixeta, de manera que no es podia posar dempeus... Era molt més fosca també... Aquí estem fent ficció televisiva i havia de ser diferent. Em vaig repassar pel·lícules que feia temps que no veia i fins i tot em vaig atrevir amb Hostel 3: De vuelta al horror. Tant de bo no ho hagués fet [rialles].

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De vegades es comenta que avui dia, a la televisió, s’han d’aconseguir resultats cinematogràfics amb menys recursos dels que es tindrien en una pel·lícula. ¿Diria que aquesta ha sigut la seva experiència a La casa de papel o Reina roja?

He tingut la sort de rodar sèries en les quals es compta amb un pressupost alt, almenys per a la mitjana del que es fa a Espanya. En algunes pel·lícules tens tan poc pressupost que et dediques a treure coses. Quan vaig fer 70 binladens en certa escena el guió deia: "Un cotxe de policia entra a la plaça derrapant i xoca amb un altre cotxe". Òbviament, va ser de les primeres coses que es van treure. A La casa de papel haurien xocat quatre cotxes.