Gabo i les engrunetes de pa

Aquest 6 de març Gabo hauria sigut gairebé centenari i la seva figura de llegenda ara té l’ombra benèfica d’una obra que commemora la seva fecunditat literària, que no té fi perquè, com el que va ser, continua sent encara el millor del seu temps, i dels millors de la història. ¿Per què? Perquè no va dilapidar mai un adjectiu, perquè sempre va buscar, en els substantius que li van servir per explicar la vida, l’essència mateixa de la literatura. Perquè no va escriure mai en un lloc desavinent, ni per agradar ni per disgustar, sinó per viure i per explicar-ho.

Ve aquest aniversari (va néixer a Aracataca, quin lloc per néixer, el 1927) amb una novel·la inèdita que apareix en totes les ressenyes dels que ja han llegit el llibre, perquè era a la xarxa de la universitat on es troba en custòdia des de fa anys, perquè algú l’hi va passar a un altre, perquè va ser piratejat... És una obra mestra, diuen, que lògicament no arriba a la respiració de Cent anys de solitud però és que això no ho hauria aconseguit ni el mateix Gabo l’endemà d’haver escrit Cent anys de solitud.

A més de tots els atributs que va tenir aquest colombià extraordinari, n’hi va haver un que tenen pocs en la història, i del qual ell no presumia, tot i que de presumit n’era, com tothom, fins i tot Déu. Aquest atribut era la capacitat de metàfora, de tal manera era en això el mestre dels mestres, més que cap, potser, al segle XX, que fins i tot en ell la metàfora era exactament la realitat.

Parlava poc Gabo, o parlava molt quan estava amb d’altres, amb els seus amics, amb els seus cuates, a qualsevol lloc del món, però sobretot al seu món, que era l’Amèrica Llatina. Quan anava perdent la memòria ho vaig veure en un acte que celebrava un premi de periodisme que ell mateix patrocinava i que havia guanyat Alma Guillermoprieto.

Saludava a tothom, volia abraçar a tothom pel seu nom propi, però era capaç de simular que se sabia tots els noms tan sols mirant-los, sense dir ni paraula. Ningú hauria dit que no el va anomenar pel seu nom, perquè el que no havia perdut Gabo, que en efecte havia perdut la memòria, era mirada. Era, ja en aquella època, l’home que mirava.

A les taules, per exemple, mirava cap avall, com si estigués buscant una cosa perduda molt temps enrere al terra al qual havia arribat. Llavors no deia res, va estar molt temps sense dir res, i els que eren al seu costat, jo mateix vaig ser moltes vegades en aquest costat de la taula que mirava, sempre sentíem que en algun moment aquell Gabo de silenci saltaria amb aquells "vine aquí" amb els quals iniciava les seves preguntes.

Les seves preguntes, abans d’aquest episodi final de la seva estada a la terra sense memòria, eren sempre encertades, com per ser ajuntades en les històries que tenia al cap. Es referien a fets del passat en els quals ell tingués interès, per explicar-ho, o per explicar-ho una altra vegada, i eren en general preguntes curtes. Fent això va escriure llibres, per exemple, sobre el drama colombià, com un periodista que va més enllà dels fets però que el que explica, en el que rebusca, són fets.

La primera vegada que el vaig veure abstret, mirant les estovalles de la taula, escoltant la veu d’una gentada, silenciós ell davant la finestra a la qual acudia de tant en tant, va ser a Barcelona, ciutat que tant va estimar. Carmen Balcells, la seva agent, li va fer un d’aquells homenatges que haurien filmat John Huston, Ingmar Bergman o Luis Buñuel. Tothom al voltant, envoltant literalment l’homenatjat, aquest absent per complet de la velocitat densa de les paraules, acostant-se a les estovalles pròpiament dites com si n’estigués rebent una confidència, fins que a la fi rescatava, sense dir res, sense fer altra cosa que tocar, una engruna de pa, amb la qual s’entretenia.

Algun temps després, ja avançada aquesta manera de ser que té la malaltia de l’oblit, Gabriel García Márquez va acompanyar Almudena Grandes, entre d’altres, a una festa en la qual també era ell l’essència de l’homenatge. Sempre era l’homenatjat, tot i que no hi hagués homenatge sinó temps envoltant-lo. Hi havia els crits habituals de Cartagena de Indias, on tothom canta i parla alhora, i ell li deia coses a l’orella a Almudena, que era la seva interlocutora en aquest intercanvi de mirades dels dos escriptors. Li va dir, jo ho vaig sentir: "¿Ja ha començat la música?" com si ell hagués sentit silenci, o soroll, fins aleshores, i no que hi havia música, en viu, en reviu, tota l’estona.

El mateix va passar més endavant, a Mèxic, quan va fallar un acte per alguna circumstància i ell i els seus amics se’n van anar a celebrar la vida, qualsevol cosa, a un restaurant que semblava fosc. I ell es va entotsolar, pensant potser en les restes de les estovalles, que després, minuciosament, va tornar a inspeccionar com havia fet sobre la taula de la tan estimada dona que el celebrava a Barcelona.

L’havia conegut a Barcelona, a casa seva, una vegada que em va obrir la porta fent sonar, per obrir-me, un artefacte que feia riure a cor què vols. Estava assegut a terra, descalç, amb els seus fills petits, i vam estar parlant de les Canàries i de la vida; ell s’interessava per l’avenir d’aquest noi que no tenia gaire més de 20 anys i anava allà a escoltar-lo respirar literatura.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquest home que en va ser tants (va ser, per exemple, personatges de les seves novel·les, personatge ell mateix per a la història escrita del segle que va passar) ara té llibre nou. Potser l’estava escrivint encara, o pensant, en tots aquests episodis en què estava, o semblava que estava, en el silenci sense plomes dels dies, buscant en el que passava i a què no es referia l’ambició que tenien la seva memòria i la seva ment: la ficció que va alimentar la seva vida, la realitat que va convocar a si mateix aquesta capacitat que va demostrar per viure-la i per explicar-la. De vegades, simplement, mirant com evolucionava una engruna de pa sobre un tauler de tela.

Gabo, inoblidable ésser humà, escriptor també inigualable.