L’ESCAC, inacabable planter del cine

Bayona pertany a la primera promoció de l’escola, la que es va graduar el 1998, com Aguilar i Maíllo. El curt de Bayona El hombre Esponja (2003) seria un dels films més celebrats d’Escándalo fins a l’aparició d’El millor de mi (2007), llarg de Roser Aguilar que té, més enllà de les seves virtuts, el valor històric de presentar industrialment i en festivals el treball formatiu de l’escola: aquesta reflexió sobre l’amor i la soledat li va valer a la seva protagonista, Marian Álvarez, el premi d’interpretació a Locarno.

Malgrat aquest debut sonat, es va imposar a l’escola, de manera conscient o no, la idea que l’èxit de Bayona era el camí a seguir. En tot cas, sent el paladí de l’ESCAC, cap dels seus llargmetratges ha comptat amb producció de l’escola, ja que el seu primer film, L’orfenat (2007), estrenat el mateix any que el d’Aguilar, va ser gestat per la companyia Rodar y Rodar amb la benedicció de Guillermo del Toro i la participació de Tele 5.

L’efecte Bayona es va deixar notar en altres llicenciats de l’escola, cas de Guillem Morales: el seu segon llargmetratge, Els ulls de la Júlia (2010), és un thriller psicològic i fantasmal també apadrinat per Del Toro i amb la mateixa actriu de L’orfenat, Belén Rueda. En aquell moment convivien a l’ESCAC dos tendències, el cine de gènere i un tipus de relat més intimista i autoral, tot i que es pot ser molt autor fent cine de gènere. Una de les apostes fortes d’Escándalo que no va funcionar va ser Eva (2011), el film de ciència-ficció que va suposar el debut en format llarg de Maíllo.

La relació amb la UPF

Un altre que ha practicat el fantàstic és Álex Pastor, que després de llicenciar-se en l’especialitat de guió el 2003, va triomfar amb el seu curt La ruta natural al festival de Sundance, va realitzar als Estats Units amb el seu germà David Infectats (Carriers) (2009) –protagonitzada per Chris Pine–, i en una postapocalíptica Barcelona, Els últims dies (2013). El 2020 tindrien un gran èxit en streaming amb Hogar, una pel·lícula estrenada directament a Netflix a causa de la pandèmia i el confinament.

Si els estudis de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) s’han caracteritzat per una línia de treball més arrelada amb certa idea del cine independent (del seu màster de creació documental va sorgir el Cravan vs. Cravan, d’Isaki Lacuesta, i Elena Martín, Clara Roquet i Marta Lallana, directores de Creatura, Libertad i Terenci: la fabulación infinita, són llicenciades de la Pompeu), l’ESCAC ha anat ampliant les mires estilístiques. I faig la comparació amb la UPF perquè fa quatre anys un tendenciós article de Joan Burdeus en el mitjà digital Núvol va voler enfrontar els dos estils, quan la realitat és ben diferent i alumnes d’un centre han treballat en pel·lícules realitzades per estudiants de l’altre, i viceversa. Artur Tort, per exemple, format a la UPF i director de fotografia d’Albert Serra, va realitzar fa un any una classe magistral a l’ESCAC i cap problema.

Durant temps s’ha associat l’ESCAC a un cineasta masculí, Bayona, però hi ha una altra realitat: l’abundància de directores que van estudiar a l’escola i que tenen com a primeres pel·lícules –algunes produïdes per Escándalo– treballs que proposen noves mirades sobre la família, l’adolescència, les relacions de parella o la fragilitat dels llaços afectius. Estan Aguilar, Mar Coll i Tres dies amb la família (2009), Elena Trapé i Blog (2010), Liliana Torres i Family tour (2013), Nely Reguera i María y los demás (2016), Belén Funés i La filla d’un lladre (2019) –Concha de Plata per a l’actriu Greta Fernández a Sant Sebastià– i l’última a incorporar-se, Laura Ferrés, que va participar a Cannes amb el seu curt Els desheretats (2017) i va guanyar l’Espiga d’Or en la Seminci de Valladolid amb La imatge permanent (2023).

La convivència estilística i temàtica és fonamental per teixir una indústria cinematogràfica, i això ha anat quedant reflectit en la filosofia de l’ESCAC: Juan Ruiz Caldera, graduat el 2000, ha seguit una línia més comercial amb comèdies com Promoció fantasma (2012), Tres bodas de más (2013) i Anacleto, agent secret (2015); Dani de la Orden ha trobat el seu públic a través de dues comèdies romàntiques dividides en episodis Barcelona, nit d’estiu (2013) i Barcelona, nit d’hivern (2015), i Marçal Forés va comptar en el seu debut, Animals (2012), amb Martin Freeman, el Watson de la sèrie Sherlock i el Bilbo d’El hòbbit.

Escándalo, igualment, va temptejar el mitjà televisiu amb Arròs covat (2009-2012), la sèrie d’animació de Juanjo Sáez, i Matar al padre (2018), la sèrie de Mar Coll ambientada a la Barcelona postolímpica. A més de Coll, una altra alumna de l’ESCAC, Celia Giraldo, ha dirigit episodis de la recent Això no és Suècia (2023).

Hi ha hagut també un curiós efecte a l’escola, el dels alumnes convertits en músics de rock o pop. És el cas de Roger Padilla, guitarrista de Manel, que no ha abandonat del tot el cine –va ser nominat al Gaudí al millor guió per El camí més llarg per tornar a casa (2015)–, i de Miguel Ángel Blanca, director de ficcions i documentals de tall experimental a més de liderar durant una dècada el grup Manos de Topo, per a qui Maíllo va realitzar l’original videoclip d’Es feo (2007).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

De l’escola han sorgit igualment tècnics que han trobat el seu lloc en el complex món cinematogràfic d’aquest país. Alguns estan associats al cine de Bayona, com el muntador Bernat Vilaplana i el director de fotografia Óscar Faura. El cotitzat director de foto Edu Grau ha treballat amb Albert Serra, Rodrigo Cortés, Tom Ford i Joel Edgerton. Alberto de Toro té un llarg currículum com a muntador fins a dirigir Malnazidos (2020) i la sèrie El otro lado (2023), totes dues a mitges amb Caldera. Mar Medir, alumna del Màster de Producció, va ser productora executiva de Viaje al cuarto de una madre (2018), debut de Celia Rico, que després ha passat a impartir classes de direcció a l’ESCAC. I Laura Pedro, graduada en l’especialitat d’efectes especials, acaba d’aconseguir el Goya en aquesta categoria per La societat de la neu.

El planter no s’esgota i continuen apareixent nous valors com Jaime Puertas, director del documental Los páramos i que ha completat la seva formació a l’Elías Querejeta Zine Eskola de Sant Sebastià. També han sigut importants les pel·lícules de final de carrera escrites, realitzades, fotografiades i muntades en equip i que s’han pogut veure en festivals, com La filla d’algú (2019) i Ovella (2021). Un dels 16 directors de la primera, Alejandro Marín, és el realitzador en solitari de Te estoy amando locamente (2023), el film sobre el naixement del moviment LGTBIQ+ a Sevilla a finals dels 70. Més diversitat, impossible.