Louis Vuitton i l’idil·li amb Barcelona

Louis Vuitton ha triat Barcelona per a la seva primera desfilada a Espanya. Serà el 23 de maig, com a aperitiu a la Louis Vuitton 37a America’s Cup, que tindrà lloc entre agost i octubre. No és cap casualitat aquesta trobada amb la ciutat, perquè l’idil·li de la maison amb la capital catalana ve de lluny. Una de les marques amb més solera i més refinades del món va sucumbir a l’encant d’aquesta ciutat fa ja gairebé un segle. "Barcelona és, abans que res, l’encarnació del viatge. Una ciutat decididament mediterrània, i alhora jove, oberta i multicultural", expliquen des de la marca coneguda pels seus baguls i bosses de viatge marrons i el monograma LV en to mel.

Ja a principis del segle XX, Georges Vuitton, el fill del fundador, Louis Vuitton, es va entusiasmar amb l’obra d’Antoni Gaudí, el gran arquitecte modernista, i va participar a la gran Exposició Internacional de 1929, que conjugava indústria, art i innovació. No només va ser membre del jurat, sinó que va rebre un premi pels seus necessers de tocador. I va ser també a Barcelona on la casa va obrir la seva primera botiga a Espanya, el 1987 (avui compta amb dos establiments, al passeig de Gràcia i a El Corte Inglés de la Diagonal). A més, opera a sis tallers repartits per Catalunya que donen feina a més de 1.800 persones.

La segona marca de luxe i prèmium més valuosa del món en l’actualitat –per darrere de l’alemanya Porsche–, el valor de la qual supera els 25.000 milions d’euros, pertany al congromerat LVMH (Louis Vuitton Moet Hennessy), del totpoderós Bernard Arnault, igual com altres firmes com Dior, Bulgari, Sephora o els cellers Dom Pérignon. No obstant, els seus començaments no van tenir res a veure amb la riquesa ni els viatges transatlàntics.

Un dels viatges més increïbles del luxe modern va començar a peu, el 1835. Als 14 anys, Louis Vuitton, únic fill d’una família de moliners i fusters del poble d’Anchay, a les remotes muntanyes franceses del Jura, a prop de la frontera suïssa, va decidir que si volia prosperar havia de deixar la seva llar. En el seu periple de 400 quilòmetres fins a París, va aprendre diversos oficis i va perfeccionar l’art de treballar la fusta, en especial el faig i l’àlber.

L’"art de viatjar"

El 1837, ja a la capital, va començar a treballar per al senyor Maréchal, un mestre artesà que feia baguls, un accessori que començava a ser molt demanat (aquell mateix any s’inaugurava la primera línia de ferrocarril francesa, i només un any després, un vaixell de vapor creuava per primera vegada l’Atlàntic). L’ofici se li donava de meravella, i va obrir el seu propi taller, el 1854, a prop de la plaça Vendôme. La fortuna va trucar a la seva porta, a més, quan l’emperadriu Eugènia de Montijo, dona de Napoleó III, el va designar com el seu favorit. Gràcies a ella va començar a rebre encàrrecs de tota l’aristocràcia i burgesia parisenca, el nou afany de la qual era viatjar i conèixer món.

Llavors, els baguls es fabricaven a mida, segons els desitjos de cada client. Vuitton va afegir diverses innovacions que no només van canviar la manera de fabricar, sinó la mateixa manera de viatjar. El 1858 va presentar el seu nou producte, ideal per al nou "art de viatjar". Tenia una estructura de fusta d’àlber amb tapa llisa (per transportar-se i emmagatzemar-se més còmodament). També va canviar la gruixuda pell exterior per una lona grisa més resistent (Trianon), impermeable a l’aigua i les olors. A l’exterior, cantonades metàl·liques, nanses, lleixes i llistons de fusta de faig. I dins, safates i compartiments, perquè tots els elegants complements de vestir es transportessin amb summa cura. Havia nascut el bagul Vuitton, i amb aquest, el viatge modern.

L’èxit també es va traduir en dotzenes de còpies del model, cosa que es va intentar contrarestar amb una nova lona de ratlles vermelles i beix. Fins que el 1888, el seu fill George, ja als comandaments de l’empresa, va presentar un nou disseny més complex: una lona amb un distintiu marró i beix i una inscripció a intervals regulars que deia L. Vuitton, marque déposée. Més d’un segle després, inspiraria la creació de la línia actual Damero.

Una única clau

Entre altres dels seus invents revolucionaris, el candau impossible de forçar, presentat el 1890 i aviat present en tots els productes de viatge produïts per la companyia. Cada client tenia una única clau personal que li permetia obrir totes les seves maletes. El sistema continua sent efectiu avui dia. Sis anys després, va néixer el famós Monogram, el primer logo de la marca, amb les inicials LV, en honor al jove que va arribar a peu a París procedent del seu poble natal.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Del seu icònic catàleg, cal assenyalar el Wardrobe (1875), la caixa més emblemàtica, que s’obre verticalment, amb un penjador al costat i un set de calaixos a l’altre (les seves variants actualitzades oscil·len entre els 150.000 i els 250.000 euros); i altres dissenys llavors nous, com el bagul de cabina, prou fi per cabre sota una llitera, o el Driver Bag (1905), compatible amb els primers automòbils, i el model Nacelle, ideal per a l’avió (avui reconvertit en el disseny Horizon, com el que anunciava Messi, imatge de la firma, igual com el tennista Carlos Alcaraz). També, i des del 2010, LV dissenya el cofre que guarda la Copa del Món de Futbol, i el de l’Open d’Austràlia.

A finals del segle XIX, la marca va obrir botigues a Londres i a altres capitals dels EUA (actualment en té gairebé mig miler per tot el món), i les seves maletes van començar a acompanyar l’elit de Hollywood, famílies poderoses com els Rockefeller i els Vanderbilt, i tota la reialesa europea. Es diu que, després de l’enfonsament del Titanic, l’equipatge de la casa francesa va flotar al mar durant dies.