L’Oscar més controvertit

Les respostes a aquestes preguntes podrien ajudar a calcular quines possibilitats té aquest guardó d’anar a parar Espanya per cinquena vegada en la seva història si no fos perquè totes elles són la mateixa: és impossible disposar de la dada, perquè l’Acadèmia mai ha publicat la llista dels seus integrants. Se sap que en total són uns 10.000 i que al voltant del 75 per cent d’ells resideixen als Estats Units, i poca cosa més.

Canvi de nom

Tampoc es coneix quants d’ells participen en la votació de l’Oscar a la Millor Pel·lícula Internacional –poden ser 8.000 com poden ser 18–, i aquest és només un dels motius pels quals fa temps que aquesta categoria és la més discutida entre les que componen el palmarès dels Oscars. Perquè, malgrat el que pugui suggerir el canvi de nom que va experimentar l’abril del 2019 –fins aleshores, se la coneixia oficialment com a Millor Pel·lícula en Llengua Estrangera–, el seu funcionament no s’ha anat adaptant als canvis que diferents formes de globalització han provocat en la indústria cinematogràfica.

¿Com es vota?

Segons el reglament de l’AMPAS, no més d’una pel·lícula procedent de cada país –Els Estats Units no compten, òbviament– pot presentar-se com a candidata a aquesta estatueta, i només són susceptibles de ser admeses en la preselecció aquelles obres que estiguin parlades almenys en un 50 per cent en un idioma diferent de l’anglès.

De l’elecció de les cinc nominades definitives s’encarrega majorment un comitè del qual poden formar part tots aquells acadèmics que es presentin com a voluntaris per fer-ho, i el procés es porta a terme en tres fases: en la primera, aquells membres del comitè que acreditin haver vist almenys un 20 per cent de les pel·lícules rebudes de diferents parts del món –88 aquest any– escullen les seves 15 favorites; en la segona, els membres del comitè que demostrin haver vist totes aquestes semifinalistes trien el quintet final; en la tercera, qualsevol acadèmic que hagi vist totes les pel·lícules nominades pot votar per la seva guanyadora.

Els arguments dels que s’oposen a aquest mètode són diversos. Hi ha els que critiquen que només pugui participar en la competició una pel·lícula per país, perquè aquesta regla converteix la categoria en una cosa semblant a una Copa del Món cinematogràfica. Segons d’altres, vincular un llargmetratge a una nacionalitat específica reflecteix una visió passada d’una indústria que, a gran part del món, depèn de les coproduccions internacionals per mantenir-se.

I també és motiu de queixa, finalment, que l’elecció de cada pel·lícula presentada en la preselecció inicial es faci al seu país d’origen i no per part de l’Acadèmia, perquè això permet que països en els quals els artistes són censurats o fins i tot perseguits utilitzin el procés com a instrument de propaganda política.

Europa mana

Des de mitjans de la dècada passada, l’Acadèmia de Hollywood s’ha esforçat per diversificar els seus membresper fer-la més representativa de la comunitat cinematogràfica global, incorporant cada any a les seves files més dones i més professionals pertanyents tant a minories racials o ètniques com a indústries diferents de la nord-americana, i una de les conseqüències que això ha tingut és l’augment progressiu de pel·lícules de parla no anglesa entre les nominades a l’Oscar a la Millor Pel·lícula, especialment des que Paràsits es va emportar el guardó el 2020; aquest any, sense anar més lluny, entre les 10 nominades en aquesta categoria n’hi ha una de parlada en francès, una de parlada en alemany i una de parlada parcialment en coreà.

Notícies relacionades

Quan tot s’enfonsa

Un viatge pel Nadal de mig món

No obstant, aquest procés d’aperturisme no s’ha fet notar en la categoria de Millor Pel·lícula Internacional, que any rere any es mostra clarament acaparada pel cine europeu. Com ja va passar el 2023, quatre de les ficcions que aquest any aspiren al guardó són representants del Vell Continent: La societat de la neu, la italiana Yo capitán, la britànica La zona de interés i la germànica Sala de profesores; i la cinquena, Perfect Days, és una pel·lícula capdavantera del Japó però dirigida per un alemany, Wim Wenders. Des que es va instaurar el 1956, el premi ha anat a parar a un país europeu ni més ni menys que 53 vegades, i en aquell temps només l’han guanyat tres pel·lícules africanes –dues d’elles, compte, firmades per un director europeu–, nou llargmetratges asiàtics i cinc ficcions procedents de l’Amèrica Llatina.

Si La societat de la neu acaba emportant-se l’estatueta en aquesta categoria dilluns vinent, el seu triomf significarà una nova victòria per al cine europeu i, en concret, el cinquè Oscar que guanya Espanya.