Los Chichos conjuren les penes amb les seves fites rumberes

A ra que s’aplica a certes músiques l’adjectiu urbanes, pocs cançoners han sigut tan fangars i asfàltics com el de Los Chichos, aquest quinqui power educat en els marges. Serà rumba taleguera, d’acord (així l’han denominat), però amb un gran cor, i portadora de rimes i tonades per a les quals no passa el temps, com vam poder apreciar ahir a la nit en un Sant Jordi Club amb les seves 4.600 entrades esgotades des de fa dies.

Un públic d’allò més variat, amb famílies senceres, va acudir a la trobada amb aquest grup de formes llegendàries, poeta de la marginalitat sense posturejos, a la seva gira de 50è aniversari i de comiat i tancament (amb pròrroga anunciada per al 29 de novembre a la mateixa sala). Campanya que els madrilenys es prenen seriosament, amb una desena d’instrumentistes i coristes (la indispensable "tia Nieves" inclosa), a la missió de donar una nova vida a les crues, fresques i torrencials gravacions d’altres temps.

Tot per la família

Van començar per aquest exercici de relativització de la delinqüència anomenat Sea como sea, sobre la faceta fosca del "niño bueno del hogar" que se les enginya per ajudar a casa: "Seguiré robando si es preciso / y con estas manos noche y día / sacaré adelante a mi familia". Girs rumbers, aparell rocker i arabescos de sintetitzador, i els venerables germans Julio i Emilio González Gabarre, acoblant les seves veus amb la del fill d’aquest últim, també Emilio (Junior), al lloc del sempre recordat Jero (El del medio de Los Chichos, per Estopa, mort el 1995).

La literatura carcerària va deixar sempre una empremta a Los Chichos, però, més enllà del perfil costumista, és de justícia fer notar la seva gràcia amb les cançons d’amor. De vegades, sí, confinant amb el Codi Penal o creuant el llindar: allà hi havia Mujer cruel, retret dolgut ("como podías tu vivir con dos hombres a la vez"), que acaba en bany de sang i ingrés penitenciari. Cal dir que, al món chicho, qui la fa, la paga, i el càstig s’encaixa amb resignació. Hi ha un fatalisme, un destí cruel.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Molts sospirs i penes compartides a tot pulmó pel Sant Jordi Club: la fita Son ilusiones, no juegues con mi amor (amb aquests "nainonainonás" pre Los Manolos) i Amor pecador, dedicada aquesta, al vell estil, "a lo más bonito que tenemos en este lugar, las señoras i señoritas". I la popularíssima Ni más ni menos, i un medley que va prendre en la pista i que va incloure el record a una de les pàgines més sòrdides de la crònica barcelonina (preolímpica): Campo de la Bota, de la banda sonora de Yo, el Vaquilla, de José Antonio de la Loma. El tema central del film va venir després, amb la seva mirada al finat Juan José Moreno Conca, evocat com un Robin Hood: "Tú eres el vaquilla, alegre bandolero / porque lo que ganas, repartes el dinero".

El drama és un traç subjacent en el repertori de Los Chichos, conjurat a base de picades de mans, ofegant la desgràcia, en episodis tan devastadors com La historia de Juan Castillo: la història d’"una noche de pena y de llanto", entorn de la inevitable equació de robatori, assassinat i condemna. Continua havent-hi en tot això una cosa commovedora, i vistes tantes impostures als escenaris, versemblant.