‘Oppenheimer’, disposada a arrasar amb tot en els Oscars

Si aquests Oscars tinguessin un gènere està clar que no seria el de suspens. La monumental i aclaparadora obra sobre el pare de la bomba atòmica que és Oppenheimer amb 11 nominacions, és total favorita per emportar-se l’estatueta a millor pel·lícula. Tampoc convé apostar a les porres contra que Christopher Nolan aconseguirà la seva primera estatueta com a director, contra Robert Downey Jr. en categoria d’actor de repartiment ni contra Cillian Murphy pel seu paper protagonista com el Prometeu modern. Tot i que si els membres de l’Acadèmia volguessin causar sensació podrien fer-ho, i pocs els posarien peròs, amb Paul Giamatti, el professor de Los que se quedan, una pel·lícula que deixarà un altre dels Oscars cantats: el de Da’Vine Joy Randolph com a actriu de repartiment.

Amb les estatuetes de guió inclinades cap a la guanyadora a Cannes Anatomía de una caída i cap a American fiction la fabulosa sàtira amb què Cord Jefferson ha debutat adaptant la novel·la X de Percival Everett, no queda en les categories més importants gaire espai per a l’impredictible. Tret d’una: la d’actriu protagonista.

Aquí tenim Emma Stone fent créixer amb tota la seva llibertat Bella Baxter a Pobres criaturas. És la poderosa dona no lligada per patrons que interpreta Sandra Hüller a la pel·lícula de Justine Triet (l’única dona nominada a direcció aquest any, on l’absència en la categoria de Greta Gerwig per Barbie ha fet córrer rius de tinta i hores de debat). Però tenim també, potser sobre tot, Lily Gladstone.

Tot i que en la història dels Oscars tres actrius més indígenes han estat nominades (Merle Oberon, Keisha Castle-Hughes i Yalitza Aparicio), la intèrpret dels pobles Blackfeet i Nez Perce que dona vida a una índia Osage a Los asesinos de la luna de Martin Scorsese seria la primera nadiua nord-americana reconeguda per Hollywood. I a la meca del cine hi ha molt per reparar per la manera en què s’ha tractat i retratat la població amb qui els Estats Units van cometre el seu pecat original.

Esperances espanyoles

Per a les dues pel·lícules espanyoles en la competició, l’aura de predictibilitat que domina aquests Oscars deixa poques esperances, tot i que ja se sap que això és l’últim que es perd, com recordava a Los Angeles aquests dies Pablo Berger. La seva Robot dreams competeix en animació amb El chico y la garza d’un mestre com Hayao Miyazaki, i amb Spider-Man: Creuant el Multivers.

Mentrestant, la gran rival en categoria internacional per a La societat de la neu de J. A. Bayona és La zona de interés. I és que, com van fer amb Parásitos els acadèmics de Hollywood han ficat l’austera i esgarrifosa mirada de Jonathan Glazer al que Hannah Arendt va denominar la banalitat del mal entre les deu candidates a millor pel·lícula.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Un triomf de la cinta britànica o el que s’espera en documental de 20 dias en Mariupol obririen les portes que a l’escenari del Dolby arribin discursos que, més enllà del cine, es refereixin a realitats fosques que avui sacsegen el món, de la guerra i la tragèdia humanitària a Gaza al conflicte a Ucraïna. I si serveix de precedent, en els Bafta el productor James Wilson va cridar a acabar amb l’"empatia selectiva" i va dir: "Ens hauria d’importar la gent innocent que maten a Gaza o el Iemen de la mateixa manera en què pensem en la gent innocent que maten a Mariúpol o Israel".

És un missatge que aprovarien els grups que busquen un alto el foc a Gaza que tenen previst manifestar-se a prop del Dolby, com han fet en altres cerimònies recents o en tot tipus de llocs i en actes polítics l’any electoral als Estats Units. Però les seves protestes seran rebudes per un dispositiu reforçat de la policia de Los Angeles, que se suma als prop de 2.000 agents de seguretat privada contractats per l’Acadèmia.