‘Estopía’ cançó a cançó

Un disc que bé pot entrar per la portada, la més elaborada, complexa i detallista de la història d’Estopa, un dibuix del seu estimat David Salvador, el Jandi, que reconstrueix El jardí de les delícies, l’inquietant tríptic del segle XVI que va firmar el Bosch. "El jardí de les malícies", fa broma David. "¡Una portadassa!". Ple de picades d’ullet al món estòpic: el porc de Destrangis, l’aranya de Como Camarón, el Vino tinto… Aclareixen que "tot ho ha dibuixat el Jandi, només amb una mica d’ajuda de la IA com a eina, sempre buscant la màxima qualitat i definició".

Repassem de la mà de David i Jose les 12 cançons d’Estopía, un disc que planteja una alternativa a la utopia i la distopia: "reflecteix el nostre món". Àlbum concebut com a tal, amb el seu recorregut, els seus girs i els seus punts d’inflexió. "Fins i tot els silencis entre cançó i cançó tenen sentit", adverteix Jose, "perquè unes pauses són més llargues i dramàtiques que d’altres".

‘El día que tú te marches’

El primer senzill, publicat al desembre, obre l’àlbum deixant clar que la rumba indica el camí a seguir. "Al ser la que obre el disc, buscàvem que fos representativa. Té una miqueta de tot: poesia, rumba, rock... i la veu de Chonchi Heredia", explica David. La cançó no parla tant de perdre un amor, que també, sinó de la "por que t’abandoni la inspiració".

‘Ke más nos da’

Canvi d’estil: "rock cani amb guitarra punk i palmas, taca-taca, una cosa que no havíem fet mai", assenyala Jose. "Un canvi de color, amb potència, perquè els primers temes d’un disc no poden ser tipus em morooo...", afegeix David. Tema per treure punta als dies (i nits) sense més coartades: "per celebrar que no necessitem que hi hagi res a celebrar per disfrutar de la vida".

‘La rumba del Pescaílla’

Homenatge a aquest pioner de la rumba catalana. "És com un tercer cop amb la dreta en aquesta arrencada del disc", veu David, que situa Antonio González com un dels "patriarques de la rumba": "Abraham, Jacob, Peret i El Pescaílla", recita. "Un gran músic, tot i que estigués una mica a l’ombra de Lola [Flores]. Agafava cançons i les transformava en rumba catalana. ¿Has escoltat la seva versió de Chica de Ipanema?".

‘No digo na’

Un gir introspectiu que li va passar pel cap a David entre somnis, i no és una manera de parlar. "Sí, sí, em vaig despertar amb la melodia i la lletra. Mai m’havia passat d’una manera tan clara". Flota la idea de l’amor com a salvació de les ànimes esgarriades: "Cuando me conociste, yo era un tren con retraso", diu la lletra. Apunta a "quan estàs perdut i l’estrella et guia". El "llumener" connecta amb la història sagrada, segueix David. "¿Saps que aquesta paraula està associada a Llucifer?".

‘Mañana clara’

"Una de les nostres preferides", afirma Jose. Mig temps càlid i envoltant, oníric i poètic, comenta David, que situa el seu origen en "la imatge d’una noia que apareix en una finestra". "Un record borrós de la meva infància. Em venien ganes de creuar aquella finestra".

‘La luz de las velas’

La "cançó mutant" del disc, que és com "tres en una", amb canvis aguts de patró rítmic. "La melodia no és senzilla, és una troballa per a mi", confessa Jose. ¿I el text? Misteri. "Ni idea", admet David. "Em va venir així. De vegades hi ha escriptura automàtica... Que vingui un psicòleg i l’analitzi".

‘Tan dulce’

Una muntanya russa que transita territoris que ells veuen "una mica trianers, o a l’estil Extremoduro", amb un final que replica a The trooper, d’Iron Maiden. Tema que, reflexiona David, "parla de la parella i que de vegades cal canviar perquè les coses no canviïn".

‘Sin tinta en el boli’

"Me quedo dormido en lo mejor de la película...", canten en aquest mig temps substanciós, "una mica melancòlic" i amb ecos lleugerament sinistres. Aquesta cita al gos que udola. "Quan era petit em deien que quan udolava un gos volia dir que l’amo es moririra", evoca David, que en aquesta cançó llueix veu, donant la raó al seu germà. "La meva baralla amb ell és que la seva veu sola, crua, sense efectes, és com més m’agrada".

‘Sola’

La cançó número nou dels discos d’Estopa és "la màgica". Aquí s’entreveu un remordiment. "De vegades el que algú vol és simplement una miqueta d’atenció", assenyala David. Desplegament de tornades i emotivitat flotant. Confessa Jose: "Quan la gravàvem vaig haver d’intentar que no em caigués alguna llagrimeta".

‘Pesadilla familiar’

La més boja: "Anoche descubrí que mi madre traficaba con hachís", comença. "Un joc literari" a base de dir el contrari del que és. "Parla d’un dia en què comences a descobrir coses que no són com creies que eren, i et cau tot a sobre", explica David. Va generar polèmica en l’ambient familiar. "Em fico amb tothom, també amb el meu germà. Em van trucar tots: ‘Escolta, ¿què passa?".

‘Del revés’

Una habitació d’hotel, un estat ressacós. "Cançó del dia després. Molts s’hi sentiran identificats", creu David, que aprofita aquí per atacar les cremes de rejoveniment. "Jo estic orgullós de les meves potes de gall".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘La ranchera’

I tancant, la cançó número 12, l’"experiment" de cada disc. La "nostra versió d’una ranxera", aventura Jose. Una narració nocturna "gabial", inspirada en la pel·lícula Quina nit!, de Scorsese, que recreen en un videoclip muntats en un taxi de Barcelona. Picada d’ullet al primer àlbum, que acabava amb aquell tema anomenat Bossa nova. El cercle que es tanca.