Llort juga a humanitzar un assassí a sou

Un assassí que ho és, literalment, des que està al ventre de la seva mare, que mor junt amb el seu bessó durant el part. Es diu Aquil·les Sunyer, així, «amb ele geminada», puntualitza el seu creador, el periodista cultural i escriptor Lluís Llort (Barcelona, 1966), i «té un instint natural per matar fredament, neix amb aquesta pulsió i intenta satisfer-la, però no és un psicòpata, per això es fa assassí a sou». «Normalment jugo amb persones normals que afronten situacions extremes, però aquest cop he volgut normalitzar el monstre i que el lector pugui sentir certa empatia amb el personatge», afegeix sobre el protagonista de la seva nova novel·la negra Un assassí (Clandestina).

El seu meticulós i creatiu assassí, que viu al barri de Sant Antoni de Barcelona, busca una tapadora: es fa periodista de successos, una condició que li permet estar a prop de la policia i descobrir què sap aquesta dels seus crims. De fet, el seu únic amic és policia. «És el reflex de la soledat de l’assassí a sou. Hi ha un paral·lelisme amb els superherois en el fet que tots tenen una personalitat secreta que no poden revelar. Tampoc és capaç de mantenir una llarga relació de llarga, perquè, ¿què passa quan se n’adona que és assassí? He intentat humanitzar algú que ha nascut monstre, inspirat una mica en Dexter i en El perfum de Patrick Süskind», assenyala l’autor d’Herències col·laterals, amb la qual va guanyar el I Premi Paco Camarasa.

Llort s’enfada davant els «tòpics cinematogràfics del món del crim», per això a la novel·la en desmitifica alguns: «A les pel·lícules, quan adormen algú amb un mocador amb cloroform, triguen 10 segons, però en la realitat dura uns cinc minuts a fer efecte. O quan llancen un encenedor Zippo a càmera lenta sobre un bassal de gasolina, no és veritat que s’encengui de seguida, necessita certa temperatura. O quan deixen algú inconscient d’un sol cop o es parapeten darrere d’un cos humà per parar les bales...».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Autor de 14 novel·les, entre elles Temps mort, Pes mort y No n’estiguis tan segur, sense estalviar en alguns capítols l’humor negre a l’estil Arsènic per compassió, Llort transita per temes com la marginalitat del barri de les Tres Mil Viviendas de Sevilla, la necrofília, la vida quan arriba la vellesa i la malaltia, les relacions de parella, amistat i família i la crítica a la Barcelona dels Jocs Olímpics mentre segueix la vida d’aquest assassí a sou des que és un nen que sap que és molt intel·ligent, amb un pare traumatitzat, i que aviat aprèn que «ha de ser discret per passar desapercebut».

També discret és Llort, allunyat de les xarxes socials. «Desdramatitzo el fet literari. Escric perquè m’ho passo bé fent-ho i inventant històries. Jugo amb el gènere fent-lo molt dinàmic i m’agrada entrar a la ment d’altres persones», confessa qui va publicar la seva primera novel·la fa un quart de segle. «Llavors estava més il·lusionat que nerviós. Avui mantinc la il·lusió, però he guanyat en nerviosisme», diu amb un somriure.