La trampa del biopic

La temptació del biopic amb la seva allargada ombra és un recurs que no és exclusiu del cine. Mentre estrelles de la música com Elvis Presley, Amy Winehouse i Bob Marley envaeixen la gran pantalla, més esporàdicament pel teatre s’han passejat personatges històrics com Neus Català, Voltaire, Nixon i fins i tot Joan Carles I. El risc és el mateix, que la fórmula acabi resultant un producte de factura conservadora i escriptura previsible en clau melodramàtica, amb un final ple de triomfalisme biogràfic mitificador. En oportuna col·lisió amb l’actualitat, l’últim biopic escènic mira amb expectació els tribunals britànics.

Assange. El poder de la informació del Teatre Gaudí, parteix de l’honesta necessitat de denunciar la injustícia que pateix el fundador de WikiLeaks, el periodista australià que fa més d’una dècada que està privat de llibertat sense haver sigut condemnat. El seu pecat, la difusió d’informació secreta i vergonyosa dels crims de guerra dels Estats Units. L’obra comença quan Assange arriba a l’ambaixada de l’Equador a Londres per sol·licitar protecció, refugi diplomàtic que durarà set anys durant els quals s’enamora de la seva advocada i fins i tot concep dos fills. Com acostuma a passar, la realitat és tan rocambolesca que si es tractés d’una ficció, resultaria inversemblant.

Notícies relacionades

La defensa de Depardieu no aconsegueix anul·lar el judici

Lisi del Castillo: "Vestim moltes famoses, però el negoci són les núvies del barri"

El text dels activistes del cas Víctor Manuel Díaz Conejo i Virginia Fernández Ruiz revela la seva millor carta en la síntesi del pensament d’Assange, en els arguments i la importància de la seva croada per la llibertat d’expressió. La sobrietat documental dels primers minuts, amb el protagonista explicant la seva causa, aporta solidesa a una base que aviat es dilueix. En comptes de centrar-se en el periple polític i les seves conseqüències geoestratègiques, la trama es va perdent en tortuositats sentimentals i, sobretot, en plasmar la degradació psicològica de l’aïllament, amb unes escenes oníriques que no acaben de funcionar. Resulten previsibles i reiterades les arengues finals, míting per convèncer un públic de convençuts.

El context de la clausura contagia el seu estatisme a la posada en escena. La falta de recursos, també materials, acaba pesant. La direcció de Mireia Ros es recolza en un conjunt d’interpretacions que es van omplint d’afectació sense la progressió adequada. Joan Frank Charansonnet esbossa un Assange creïble en la seva part documental, bastant menys en el seu deteriorament mental. La resta d’intèrprets, Elena Codó i Eduard Alejandre, també acaben atrapats entre els plecs d’un melodrama militant amb bones intencions amb què, com sabem, de vegades no n’hi ha prou.