Les travesses es van confirmar

De la mateixa manera que a l’Almodóvar de Dolor y gloria li va tocar lidiar amb els Paràsits de Bong Jong-hoo, i va sortir perdent, a J. A. Bayona li va tocar La zona de interés, film que ha emmagatzemat una notòria reputació des de la seva presentació al festival de Cannes de l’any passat. Era l’enemic a batre i no va poder ser. També Robot dreams tenia un os duríssim de rosegar en l’apartat d’animació, ni més ni menys que Hayao Miyazaki, sent a més El noi i l’agró l’anunciat testament del cineasta japonès; ja va guanyar l’Oscar fa 10 anys amb El vent s’aixeca i possiblement no hi competirà més.

Tampoc Martin Scorsese va tenir gaire sort. De fet, no n’ha tingut mai malgrat que aconsegueixi un Oscar a la millor direcció per Infiltrats havent sigut nominat en nou ocasions més. Si ni va estar seleccionat amb Taxi driver, ¿com l’hi haurien de donar per Los asesinos de la luna l’any en què, a més, semblava escrit que Oppenheimer arrasaria perquè, entre altres coses, va aixecar al costat de Barbie, l’altra derrotada gairebé tràgica, els ànims de les taquilles cinematogràfiques de mig món?

No va ser la cerimònia de les sorpreses, precisament. Oppenheimer millor film, direcció i cinc estatuetes més, Emma Stone elegida millor actriu pel seu treball de moderna Frankenstein a Pobres criaturas –és una opinió, per descomptat, però no està millor que la Carey Mulligan de Maestro, la Sandra Huller d’Anatomia d’una caiguda o la Lily Gladstone de Los asesinos de la luna– i Cillian Murphy millor actor per donar vida a un dels turmentats dissenyadors de la bomba atòmica. Partien certament com favorits, o amb considerable avantatge, i ningú va aconseguir fer-los ombra.

Barbie se’n va anar amb les mans buides, o acontentant-se amb l’Oscar a la millor cançó (la de Billie Eilish), que d’acord amb les pretensions de la pel·lícula ve a ser el mateix. Les seves nominacions prometien més, tot i que la notícia sempre va estar en les absències de Greta Gerwig i Margot Robbie a la rampa de sortida. No crec que sigui el millor dels films que ha realitzat Gerwig ni la millor de les interpretacions efectuades per Robbie, però tenint en compte que és l’altra pel·lícula que ha tornat el somriure comercial al cine postpandèmic, aquestes absències poden entendre’s en la clau patriarcal habitual d’una indústria i una acadèmia, les de Hollywood, que continuen dominades per homes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El tema del lobby jueu entre els 11.000 acadèmics és més espinós i si era bo per a La zona de interés Jonathan Glazer el va qüestionar amb el seu speach. De la violència bèl·lica del nostre temps se n’ha beneficiat el considerat millor documental 20 dies a Mariúpol sobre la guerra d’Ucraïna. ¿Qui va dir que els Oscars no eren polítics?

Si hi ha un guardó just aquest any és el del millor so per a La zona de interés ja que el seu treball amb el so fora de camp, que és el que explica realment l’extermini perpetrat pels nazis, és el que dona veritable entitat a la pel·lícula.