Lakecia Benjamin, foc i perseverança

Tot i que el seu camí fins aquí ha sigut llarg i més tortuós que el de la majoria, Lakecia Benjamin és també molt més tenaç que la majoria. "Posem que em torço el turmell i només puc fer petits passos. Doncs tot i que tard més, al final arribaré igualment, com en el conte de la tortuga i la llebre", diu rient la saxofonista, que respon a aquest diari mentre condueix direcció a un concert a Washington.

El 2021, tornant d’un altre concert, va tenir un greu accident en què es va trencar diverses costelles, un omòplat i la mandíbula, a banda de patir també lesions neurològiques. Tot i així, al cap de tres setmanes ja tornava a estar una altra vegada sobre l’escenari. El seu disc Pursuance, dedicat a dos dels seus ídols, John i Alice Coltrane, havia sigut un èxit inesperat i Benjamin no va voler renunciar a la seva primera gira europea. Arribar fins allà no havia sigut fàcil.

Aquesta experiència explica en part el seu següent disc, Phoenix, que té a veure amb el renéixer personal i col·lectiu i que dona veu a dones que són referents per a Benjamin. L’activista Angela Davis, la cantant Dianne Reeves i la poeta Sonia Sánchez són algunes de les convidades en un disc que creua el jazz més espiritual amb la intensitat de la música de carrer.

Lakecia Benjamin va començar tocant merengue als carrers de Washington Heights, un barri de Nova York de majoria llatina. "Els meus amics eren dominicans, la música que sentia era dominicana. Tocàvem de les 9 de la nit a les 3 de la matinada. Per a mi va ser crucial a aquesta edat entendre la música com una cosa que feia feliç la gent, saber que en un concert meu algú podia conèixer l’amor de la seva vida".

Als 14 anys se’n va anar de casa dels seus pares –"no estava emancipada legalment, però vivia pel meu compte. Les coses van anar així", diu, tancant el tema– i va elegir un institut on podria aprendre música. "En aquell moment no és que la música fos la meva vida, més aviat era una cosa que m’agradava, que em distreia de les meves circumstàncies i que va acabar convertint-se en una obsessió". Va descobrir el funk, el soul, i quan va topar amb el jazz es va buscar la vida per estudiar amb veterans com Gary Bartz i connectar-se al circuit de la ciutat.

Durant anys va viure fent equilibris entre la seva pròpia música i els bolos que li anaven sortint acompanyant en directe rapers com Lil Wayne i Jay-Z. D’aquella època recorda amb especial carinyo el temps que va passar amb Stevie Wonder. "¿Com et relaciones amb el públic quan tens mil persones davant? ¿I cent mil? ¿Com pots ser un bon líder? ¿Tractes bé la gent? Tot això ho vaig aprendre veient Stevie".

¿El moment de les dones?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La seva carrera va fer un salt el 2020 amb el disc dedicat als Coltrane, i Phoenix demostra que aquest èxit no era flor d’un dia. A Terrassa arrenca la seva segona gira per Europa com a líder, però Lakecia Benjamin no dona res per fet. "L’únic segur és que res dura per sempre. Hi va haver un temps en què Michael Jackson era l’estrella més gran del pop, però les coses canvien. L’únic que pots fer és música que reflecteixi en quin moment vius", diu.

En el jazz, aquest sembla el moment de les dones. Artistes com la bateria Terri Lyne Carrington, productora de Phoenix, ocupen un espai que abans era només per a homes. Però Benjamin no és triomfalista. "De petita buscava dones saxofonistes que poguessin ser els meus referents, i avui hi ha més o menys les mateixes. Aquest és un negoci dominat pels homes, no sé si aquesta situació pot canviar".