Una ‘rock star’ de la literatura

Un cartell anuncia des de les columnes de la ciutat on se solen posar els esdeveniments musicals la gira de l’argentina Mariana Enriquez per Espanya. Com una rock star. I la picada d’ullet promocional és encertada: la seva novel·la Nuestra parte de noche la va expulsar d’un petit però molt fidel i entregat club d’admiradors i la va transformar en una autora de culte amplíssim.

Es diria que no és fàcil posar-se a escriure després d’aquella immensa novel·la, però que Enriquez, batalladora com sempre, s’hi va animar i el resultat és un nou llibre de contes, Un lugar soleado para gente sombría (Anagrama), en el qual estableix una àmplia cartografia dels seus terrors més apreciats i col·loca en un lloc especial els seus estimats fantasmes. Buenos Aires és, sobretot, una ciutat de fantasmes o de desapareguts (una altra manera d’anomenar-los) i en aquest llibre potser hi ha més ànimes en pena que en cap altre de l’autora.

Enriquez, en la seva visita a Barcelona, confirma una evolució en la seva manera de construir el gènere des dels seus 20 anys, quan el terror ja animava les seves històries, fins als 50 que té ara: "Mentre vas creixent et vas preguntant quines són les noves pors que apareixen i resulta que cada vegada en són més. No ser ja jove, per exemple. Així que aquest llibre, que inclou persones de totes les edats, ha sigut per a mi com una nova manera d’analitzar les pors de l’adult. I així van sorgir els fantasmes que són la culpa, el recurrent, el trauma que se sol associar al final de la vida".

Qualitat profètica

També hi són presents, com ho han estat sempre en la seva literatura, la pobresa i les terribles condicions econòmiques de l’Argentina, que es concreten als barris perifèrics de Buenos Aires i als pobles desolats de l’interior, i que ara, llegides a la llum (o potser millor, les ombres) de l’ascens a la presidència de Javier Milei, adquireixen una qualitat profètica. Si les fantasies de Kafka remeten a Hitler, els malsons de Mariana assenyalarien el camí de la nova realitat del país.

"Milei no és un marcià. Hi havia condicions d’atipament dels ciutadans molt perilloses que la política tradicional no va saber contenir o no va voler fer-ho, en el sentit de no voler veure-ho, i això va donar lloc que gent no gaire informada prengués una decisió per la màxima, al contrari del que s’ha fet fins ara. Per això he captat aquesta atmosfera de desesperació de la gent que estava a l’aire que va donar un resultat amb el qual no estic d’acord, però també és cert que jo no sentia aquesta desesperació".

Stephen King i ‘Carrie’

I, com sempre, també cal mencionar Stephen King, com a pare fundador de la seva literatura. A ell responsabilitza l’autora d’aquesta renovadora manera d’entendre els nostres terrors que ja no tenien a veure directament amb les fantasies de Poe o Lovecraft i sí amb els temors que des dels anys 70 ens imposa la realitat: la fantasia lligada a la violència o al true crime. "Ell diu –explica en clara al·lusió a Carrie, la seva obra mestra– que la por és en una escola, amb una noia a la qual li fan bullying i després aquesta noia mata tots els seus companys amb el poder de la seva ment. Si hagués tingut una arma, seria el que passa una vegada a la setmana als Estats Units amb els seus franctiradors juvenils. El que fa és prendre els terrors reals de la seva cultura i del seu país i alimentar les seves ficcions. Això ens va obrir la porta a molta gent de la meva generació perquè ens interroguéssim sobre les nostres pors i les utilitzéssim".

Notícies relacionades

Quan tot s’enfonsa

Un viatge pel Nadal de mig món

L’autora també admet influència de Thomas Ligotti, un cultivador del terror metafísic, molt poc conegut, de qui revela una dada interessant: bona part dels laberíntics i catàrtics parlaments de Matthew McConaughey en aquella obra mestra que va ser la primera temporada de True detective estan extrets directament d’un dels llibres d’ell, La conspiración contra la especie humana. "A Ligotti l’obsessiona què passa si descobrim que la realitat en la qual vivim és un simulacre. I això és un tipus de por molt actual que està alimentant en la cultura popular amb sèries com Black mirror".

L’opció de l’autora és transformar la seva dura memòria històrica respecte a la dictadura militar en narracions: "Al nostre país el passat fa por, no tant perquè es torni a repetir, sinó per les coses no resoltes. Més enllà de com es van resoldre políticament els crims d’estat, que és una cosa que a mi m’enorgulleix, encara estem discutint. A més, individualment allà s’instal·len pors del que no vols enfrontar amb la teva família, dels errors personals que no vols veure i les conseqüències que poden tenir en el present".