Murakami 100%: somnis i mons paral·lels

No va ser fins al març del 2020, a l’inici de la pandèmia i confinat a casa seva, ja amb la maduresa i experiència dels seus 71 anys i amb el mateix «amor i passió» per l’ofici d’escriure que als 31, que l’etern candidat al Nobel de literatura va reprendre aquell antic relat «imperfecte» i el va convertir en una novel·la 100% Murakami, amb tots els elements que caracteritzen el particular i oníric univers creatiu del flamant premi Princesa d’Astúries de les lletres 2023. No en va cita ell mateix Jorge Luis Borges: «Va dir que tot escriptor escriu fonamentalment sobre el mateix al llarg de la seva vida, i jo afegeixo que ho fa amb tots els mitjans al seu abast per insuflar-li noves i diferents formes i aparences».

Unicorns i amor perdut

Exemple dels vasos comunicants que connecten les seves obres, explica que el 1982 ja va emprendre un primer itinerari a partir d’aquell relat inconclús i que va culminar amb la seva novel·la Despietat país de les meravelles i la Fi del Món (1985). El 2020 va prendre un altre camí alternatiu que el va conduir a La ciutat i les seves muralles incertes, que publica Empúries en català (en versió d’Albert Nolla) i Tusquets en espanyol (traduïda per Juan Francisco González Sánchez), i arriba ara a les llibreries sis anys després de La mort del comanador. Somnis, ombres, unicorns, mons paral·lels, dobles identitats, fantasmes, soledat, amor adolescent, incertesa existencial..., a més de la picada d’ullet als seus admirats Beatles –amb «el noi de la dessuadora del Yellow submarine»–, la novel·la és un recorregut pels elements recurrents de l’univers Murakami, el menys japonès dels escriptors japonesos, però el més traduït i el que millor ha conciliat la tradició nipona amb el llegat de la cultura occidental. Vegem les seves claus.

Melancòlica i embruixadora, la prosa de Murakami flueix sobre la història d’un amor perdut. Ell té 17 anys, ella 16. Un dia ella desapareix. Li havia explicat que se sentia «una substituta provisional, una ombra transitòria» del seu altre jo, el qual vivia en una inquietant i enigmàtica ciutat envoltada d’una muralla alta, on només es podia entrar si es desitjava de cor però d’on era molt difícil sortir. Ell, ja adult, aconseguirà creuar els murs i ocupar la insòlita feina de lector de somnis a la biblioteca dels somnis on treballa aquest altre jo de la seva primera nòvia. És un lloc on els rellotges no tenen manetes, el temps és relatiu i els ciutadans no tenen ombra. Com va fer a 1Q84, Crònica de l’ocell que dona corda al món i La mort del comanador, el japonès creua un nou portal cap a dimensions paral·leles que condueixen a l’autoconeixement.

El que es va viure en pandèmia

«Hi ha símptomes, detalls que remeten al que vam viure tots en la pandèmia i fan que el lector suspengui la seva visió materialista de la realitat i es deixi portar per evocacions i suggeriments que condueixen a aquest món oníric que ell maneja tan bé i que és tan real com la mateixa realitat física», considera Juan Cerezo, director editorial de Tusquets sobre la nova novel·la. Personatges de persones grans, que representen la saviesa, presents en altres obres seves, «uns donant consells o lliçons misterioses, d’altres amb tocs extravagants, es poden llegir com a homenatge als que més van patir per la covid. Al protagonista, que visita una de les seves tombes, li parlen del seu passat i descobreix coses sobre el seu món a través de la seva memòria», corrobora l’editor.

Perquè, com diu el protagonista de La ciutat i les seves muralles incertes, «una vida sense memòria no es pot viure», tema que ja apareixia a Kafka a la platja i La mort del comanador, amb personatges adults amb qüestions pendents amb la seva joventut o joves inadaptats que no acaben de trobar el seu lloc, com aquesta parella d’adolescents que aquí és molt lectora, han guanyat un concurs d’escriptura i s’escriuen cartes.

El narrador, que en un moment emmalalteix d’una espècie de grip, es pregunta si la ciutat paral·lela s’alça sobre una altra d’arrasada abans per una guerra o «una pandèmia», i les seves muralles, que la separen del món real, venen a recordar la sensació de bombolla i aïllament viscuda en confinament. Murakami escriu que va forjar el llibre «pràcticament tancat a casa, escrivint sense sortir gairebé (com un lector de vells somnis a la biblioteca de la ciutat)» sota «la pressió del nerviosisme i la incertesa del que podia passar, del que ens oferiria allò», i conclou que el que vam viure en la pandèmia «encloïa algun significat».

«Els joves van sentir més acusadament aquest aïllament –assenyala Cerezo–. En la novel·la convida el lector a preguntar-se per la dificultat de trencar aquestes muralles, per què existeixen i per què són incertes. La història d’amor dels protagonistes és un bonic motor per traspassar-les». Com a El meu amor Sputnik i Tòquio blues, torna la figura de l’adult que evoca amb intensitat un primer amor truncat.

Lector de somnis

Diu Murakami, que només en espanyol, ha venut quatre milions de llibres, que «escriure ficció és com somiar despert. Amb l’avantatge que pots reprendre el somni dia rere dia». Així, els somnis es mantenen omnipresents en la seva obra. Especialment en aquesta última: el primer que ella fa al despertar-se és escriure amb tot detall el que ha somiat durant la nit.

El seu altre jo treballa en una biblioteca que guarda somnis. Ell serà lector d’aquests somnis. «Tot lector de llibres és en realitat un lector de somnis –assenyala l’editor de Tusquets–. No és gratuït que citi El amor en los tiempos del cólera i el realisme màgic de García Márquez, el món oníric i els fantasmes, que Murakami també explora. Insinua que el teu veritable jo està més en el teu inconscient que en el teu conscient. En el món dels somnis, els sentiments són més purs».

Notícies relacionades

Almodóvar toca el cel a Venècia

Un nou concurs amb Micky Núñez

Seguir les pistes

Murakami ha afirmat que la seva escriptura és una combinació de García Márquez i Raymond Chandler, de realisme màgic i d’una intriga que manté en suspens el lector. El lector necessita seguir les seves pistes, deixar-se portar per aquest món fantàstic, en el qual hi pot haver fantasmes i unicorns, en el qual hi ha més autenticitat que en la vida quotidiana. Una ciutat on els seus habitants no tenen ombra, evocant l’al·legoria de la caverna de Plató, assenyalant que una existència sense ombres és més autèntica. Com opina en l’epíleg: «La realitat no és estàtica, sinó que es troba sotmesa a un incessant esdevenir, i ¿no és en aquest esdevenir que es troba l’essència de tota història?».