Als pares que trenquen amb la seva infància

Als que van ser educats en l’ordeno i mano del seu pare i el shhhh, que no s’assabenti el papa de la seva mare. Era ella la que consolava el nen quan tenia pena o li posava tiretes al genoll o preparava un capritx per al sopar o li feia pessigolletes per despertar-lo o el deixava quedar-se a casa quan li feia mal la panxa. Però tu calla, que no s’enfadi el papa.

Als que es van rebel·lar contra el mantra que les coses sempre han sigut així. I es van deixar créixer el cabell o la barba i van aconseguir bronques o silencis plens de retrets. Els que van escoltar la música massa alt o van llegir massa o van sortir massa o es van comprometre massa. També als que van callar, perquè tenien por o no trobaven les paraules o només volien fugir d’allà. I ara abaixa el cap i mossega’t els llavis.

Als que van sentir que l’home era el senyor de la casa. Els que van escoltar les bronques amb les seves germanes, perquè elles no, elles no podien sortir amb qualsevol ni arribar tan tard ni comportar-se d’aquesta manera. I treu-te aquesta faldilla o corda’t la brusa. ¿Com les deixes sortir així, dona?

Als que, un dia, se’n van anar de casa. I van veure com la democràcia es consolidava. Ara aquest govern, ara l’altre. ¡Quants anys de vestits i corbates! Homes a les pàgines dels diaris, als despatxos de la seva feina, a les lleixes de la seva llibreria. Homes que saben, homes que compten. I dones que lluiten.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Que, un dia, van tenir fills. I filles. I, cada 19 de març, van començar a rebre manualitats pel dia del pare. Un flascó de iogurt o una pedra pintada, un rotllo de paper decorat amb paperets de colors, un dibuix preciós amb un Papa ben gran. I es van descobrir fent pessigolles o cuinant els macarrons preferits de la nena, amb doble ració de formatge. I la nena serà metge, matemàtica, escriptora o astronauta.

A tots els pares que, podent elegir, van decidir trencar amb el disc ratllat de la seva infància. Els que van baixar del tron, van netejar la pols del regne i van començar a poblar les llibreries amb noms d’autores. Els que van fer cursos accelerats de feminisme i, tot i que encara es perden una mica, almenys es reconeixen com a alumnes. Els que han deixat de donar cops de colze i fer escarafalls i ja no pretenen ocupar tot l’espai. Els que saben que un monòleg no és una conversa. Els que ja no volen aquell passat per al futur. A la fi, a aquests pares que van decidir trencar a martellades el motllo del aquí mano jo i van renunciar a una herència que també era, sobretot, una presó.