L’escriptor desclassificat

Al Mas Pla de Llofriu, ahir, Xavier Pla confessava que el gran desafiament que havia d’afrontar de partida a la seva biografia de Josep Pla era retratar un personatge que va dedicar milers i milers de pàgines a escriure la seva pròpia autobiografia. Ocultant passatges incòmodes, mistificant-ne d’altres. Després d’anys de contacte estret amb la família Pla, d’accés privilegiat a correspondència i documents inèdits, molts d’aquests envoltats fins ara d’un halo de misteri, potser el biògraf va pecar de prudent al dir que no volia corregir Pla sinó més aviat mostrar-ne la complexitat. Els fets el deixen una vegada i una altra en evidència. La major part de vegades, per a mal. Però no sempre.

Capítol rere capítol veiem el col·laborador de Franco i el possibilista que intenta salvar el que es pot del naufragi del país. El contrabandista amateur i el misteriós contacte local dels serveis secrets aliats. El cosmopolita disfressat de pagès. I el fals misantrop que tenia les seves agendes plenes de cites i que assegurava a Joaquín Soler Serrano que mai havia tingut una "nòvia", sí potser algun "embolic vague, molt vague". Aquí, el de Palafrugell anava més enllà de la creació del personatge: mentia com un bergant.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

El llibre, que té 1.500 pàgines com en podia haver tingut 3.000, pot llegir-se com una novel·la. I com una novel·la com Guerra i pau: seleccionant-ne només alguna de les línies temàtiques. Els tres anys de guerra. Els anys de periodisme cosmopolita. La conversió dels efímers vencedors en derrotats. I Pla i les dones: una història patètica (el matrimoni que mai va ser amb Adi Enberg, l’atracció casta però vorejant l’il·legal amb la Luz de Buenos Aires, l’analfabeta Consuelo, les tràgiques Aly, Lilian i Aurora) en què totes sense excepció cauen per la borda de la vida de Pla i demostren que humanament potser valien més que ell.

La biografia es titula Un cor furtiu. El cor, pel sentimentalisme d’un romàntic que va fer el possible per no aparentar-ho (no sols de paraula; també d’obra). Furtiu, per la manera esquiva d’algú que sempre va vestir robes d’un altre. Literalment, i metafòricament.