L’univers de Chiharu Shiota envolta la Tàpies

"Les cadires noves no m’agraden, no tenen memòria ni historia –assenyala–. A les meves instal·lacions, els objectes representen l’existència en l’absència. Quan miro les cadires buides hi veig gent asseguda, cada individu és un univers per ell mateix. Amb els meus fils crec una connexió entre ells i amb aquest univers".

Es tracta de la instal·lació Cadascú, un univers, que dona títol al conjunt de peces d’omnipresent vermell sang –dues instal·lacions, dues pintures sobre paper i cinc escultures– que descobreixen connexions entre l’obra de l’artista establerta a Berlín i la de Tàpies (1923-2012), sempre interessat pel japonisme.

Càncer i tuberculosi

Llaços com la mort, tema recurrent en les carreres de tots dos per la malaltia: en ella per com reflecteix l’experiència del càncer, detectat el 2005, i en el barceloní, per la tuberculosi que el va impulsar a ser artista. O les cadires, amb què Shiota ja havia treballat i que enllaça, per exemple, amb la que corona l’edifici de la fundació Núvol i cadira, que ella va veure fa una dècada quan va exposar a Casa Àsia.

Des d’aleshores Shiota ha teixit amb els seus simbòlics i poètics fils una trajectòria internacional que inclou representar el Japó en la 56a Biennale de Venècia. El 2015 i el 2021 va desplegar les seves instal·lacions a la Fundació Sorigué, a Lleida.

Notícies relacionades

Els feliços vells temps

Aprendre a liderar el negoci de la música

La mostra, que podrà veure’s fins al 23 de juny i s’emmarca en el centenari del naixement de Tàpies, "aprofundeix en la dicotomia vida-mort" i s’estructura sobre tres conceptes, apunta la comissària i directora de la fundació, Imma Prieto: "Memòria, objecte i cos. Sense memòria no sabem qui som, perdem la nostra identitat; ella incideix en la importància de la mateixa experiència en el record. Els objectes, quotidians i domèstics, que desperten experiències proustianes, com les cadires, que permeten preguntar-nos de qui eren, qui s’hi va asseure, on era el bosc del qual es va talar la fusta per construir-les... I el cos, on es recullen els rastres del que provoca la presència de memòria, o la seva absència, que provoca trauma".

La instal·lació Fora del meu cos (feta de tires de cuir sobre el motllo dels seus peus en bronze) i les escultures Cèl·lula (que semblen òrgans embolicats en filferro i fràgil però durador vidre) sorgeixen de la reflexió després del càncer. "Amb el meu art expresso el sentiment de la fragilitat del cos davant l’experiència de la mort i el patiment. Viure comporta patiments, forma part de la nostra existència".