Ningú és turista
La indústria turística és una cosa com ara Ikea, amb la seva coartada democratitzadora i la seva ambició global
Vaig descobrir que no canvia mai res el 9 de setembre del 2021, quan vaig demanar una coca-cola en un bar de la plaça del Pi. La cambrera me’n va dir el preu (3,5 euros) i jo no vaig dir res, però la cara se’m va alterar prou perquè ella, amb una sinceritat adorable, volgués aclarir-me una evidència: "Preu turista, ja ho saps". Vaig buscar xavalla al moneder i vaig rescatar eslògans sentits en la pandèmia: "En sortirem millors" (això si podem sortir, perquè amb aquests preus) i "En sortirem junts" (potser per sufragar a mitges les consumicions).
Llavors vaig pensar què és ser turista i què és ser-ho en una ciutat en la qual el 12% del PIB depèn d’aquest sector. De la mateixa manera que aquell pesat diu que ell no repeteix, sinó que insisteix, el turista es defineix com a viatger, rodamon, ànima inquieta. Ningú es veu a si mateix com un turista, de la mateixa manera que gairebé ningú es veu com a classe treballadora (sinó mitjana, amb tendència a la baixa). Se m’acut que potser ningú es considera turista, ni tampoc classe treballadora, perquè en realitat tots som treballadors del turisme.
En el magnífic llibre d’Anna Pacheco Estuve aquí y me acordé de nosotros. Una historia sobre turismo, trabajo y clase (Anagrama), hi ha un moment especialment tragicòmic. Una tal Eva Ballarín, experta en estratègia i lideratge, reflexiona en el seu LinkedIn (que és una cosa com ara pensar en veu alta perquè t’escolti el cap) sobre com reben als turistes els ciutadans: "Lo que todos queremos para nuestros destinos es que cuenten con anfitriones extraordinarios". I després es lamenta: "Pero nuestros destinos están llenos de gente real. No son figurantes". La solució passa per la pedagogia: explicar als indígenes per què haurien de ser modèlics, perquè remin en la mateixa direcció que el Gremi d’Hotels, perquè, en fi, treballin gratis per al sector.
En un altre punt del text, Pacheco reflexiona sobre com són els mateixos turistes, amb les seves recomanacions a les xarxes socials i les seves visites als llocs fixats per les guies, els que sostenen la indústria. Tot i que el gruix del llibre, és clar, parla dels veritables damnificats, els pencaires dels hotels de luxe. Això és, tots treballem per al sector turístic, de vegades sense saber-ho i sempre sense ensumar-ne els beneficis reals.
Arribats a aquest punt, se m’acut que el turisme és una cosa com ara Ikea (tothom compra, carrega, transporta i munta els mobles), amb la seva coartada democratitzadora (del viatge, del mobiliari) i la seva ambició global (aquí i a la resta d’Europa, tots els carrers comercials i totes les taules Lack són la mateixa). D’altra banda, gairebé tots tenim aquests mobles, i gairebé tots hem viatjat amb Ryanair a veure Londres per primera vegada, i sembla que això ens invalida per denunciar el que ens sembla un pèl irritant.
I tot i així ningú és turista. De fet, crec que si bloquegessin un tros de terra (a Acapulco o al centre de Praga) i facilitessin la creació d’un Estat Turista a l’estil d’Israel, tindria un PIB per terra i una guerra civil imminent, perquè ningú estimaria el seu país i tothom odiaria els seus conciutadans.
Notícies relacionadesPodria fer una llista de la multitud d’angles audaços des dels quals Pacheco mira el fenomen en encara no 140 pàgines, però només insistiré en aquest: Ballarín parla de com cal conscienciar els veïns dels beneficis de somriure al visitant. No és fàcil: hi ha pintades que conviden els turistes a anar-se’n a casa seva i fins i tot maniobres ocurrents de veïns que pinten malament les indicacions cap al parc Güell (com el correcamins que canvia el senyal perquè el coiot caigui pel penya-segat). I tot i així, això és gairebé anecdòtic.
No obstant, sí que s’estan publicant llibres rabiosament lúcids (i gens autocomplaents) com el de Pacheco. O com Pasea y ojea, de Cara Nubiola (Libros del KO), una espècie de fanzín gloriós que ironitza amb la retòrica de la guia de viatge amb plantejaments com el d’apadrinar matolls, llogar un Airbnb al sostre de l’Arc del Triomf o participar en una enquesta sobre les cantonades més depriments de la ciutat. Són aquests dos llibres, com el disc Ciutat de sorra d’Hidrogenesse o alguns hits rapers de Jordi Ganchitos, la millor manera d’entendre una ciutat on et cobren 3,5 euros per una coca-cola i després et somriuen i t’expliquen que no és res personal, que no és per tu, que és per ells, ja ho saps. És per ells.
